La llengua catalana, vaixell innsdigne de la conquesta
Ac «La llengua que es parla a una determinada colònia ve determinada pel lloc de procedència dels colonitzadors»
mb la conquesta catalana de 1229-1232 arriba també una cultura, amb el seu vaixell insigne que és la llengua». La frase no és meva. La va escriure el doctor Pau Cateura, professor d’Història de la UIB, l’any 1999, en un article titulat Sobre l’encreuament de fidelitats en el regne de Mallorca medieval.
I continua dient: «Amb la colonització arriba una llengua, la catalana. Aquesta mateixa llengua serà establerta a Eivissa i Formentera, l’any 1235, i a Menorca, el 1287». Aqueixes afirmacions són les que sosté qualsevol Universitat de l’Estat espanyol i la resta del món acadèmic. És la resposta que haurien donat a la Casa Reial si s’hagués volgut assessorar de forma competent, abans d’atorgar el títol de ‘real’ o ‘reyal’ o ‘rehiäl’ a la tropa d’indocumentats i ignorants que defensen el secessionisme lingüístic. Però com que la Casa Reial s’ha negat a desvetllar el nom dels seus assessors i difondre el contingut del seu informe, haurem de concloure que degué beure en les aigües de la pròpia ‘akadèmia desa yengô balëhà’. Aquesta actitud no tan sols és un insult per a la gent de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera, sinó també un descrèdit per a la Corona, en postular-se contra tota ciència filològica, conculcar l’Estatut d’Autonomia i contradir la
Real Academia de la Lengua Española, entre altres disbarats.
El principal argument que exhibeix aquesta colla de friquis d’extrema dreta –com els defineix encertadament un admirat escriptor– és que el ‘balëá’ ja es parlava a Mallorca abans de l’arribada del rei En Jaume. Evidentment, cap d’ells ha llegit el Libre dels Feyts. O, si ha intentat llegir-lo, les seves mancances paleogràfiques, els seu desconeixement del català medieval o la seva deficient comprensió lectora li han jugat una mala passada.
El Llibre dels Fets, quan descriu els preparatius, els episodis bèl·lics de la conquesta i totes les accions que l’envolten, posa d’evidència que l’idioma fou un impediment continu en la comunicació entre els indígenes andalusins i els cristians invasors. S’hi poden trobar diàlegs entre els uns i els altres, on els pobladors autòctons parlen àrab i els delegats del monarca han de recórrer al bon quefer dels traductors, anomenats torsimanys, per poder-se entendre. Fins i tot esmenta el nom de dos germans jueus, Salomó i Bahiel alConstantiní de Saragossa, que s’havien traslladat a l’illa amb la host de Jaume I i efectuaren aquesta funció traductora. Així, per exemple, quan el valí s’entrevista amb el comte Nunó Sanç, oferint-li la capitulació a canvi d’una recompensa en metàl·lic, els dos magnats parlamenten asseguts dins una tenda: un parlava àrab i l’altre català/aragonès/occità, i s’entenien per mitjà d’un alfaquí sarraí qui feia d’intèrpret.
Tampoc no hi havia a l’illa basíliques, esglésies ni celebrants autòctons que practicassin el ritu litúrgic bizantí anterior a la conquesta omeia de l’any 902-903. És per això que Jaume I s’hagué de servir dels seus propis ministres a l’hora de celebrar missa i predicar durant la campanya: el bisbe de Barcelona, els frares Miquel Fabre i Berenguer de Castellbisbal, etc.
Per altra banda, els arqueòlegs no han localitzat ni una sola evidència que mostri sediments, ceràmica o restes de construccions que no siguin musulmanes, en el període comprès entre els segles X i XIII. Simplement perquè l’any 1229, després de 320 anys de domini musulmà, els manco de 50.000 habitants que poblaven l’illa en aquell moment parlaven àrab berberitzat i practicaven l’islam com a religió dominant, llevat d’una petita comunitat jueva.
Després de la conquesta vingué la colonització. És el procés durant el qual pagesos, ramaders, artesans i comerciants immigrants es desplaçaren a Mallorca des dels seus llocs d’origen, amb l’objectiu d’establirs’hi i posar les terres en explotació. Fou un procés de llarga durada, que es perllongà fins a mitjan segle XIV. Encara que també s’ha pogut demostrar documentalment, només cal aplicar el sentit comú per comprendre que hi ha una relació lògica entre l’origen dels pobladors i la difusió de la llengua. Dit d’una altra manera: la llengua que es parla a una determinada colònia ve determinada pel lloc de procedència dels colonitzadors. I com que els pobladors que s’establiren a les Illes procedien majoritàriament dels territoris de parla catalana, aquesta fou la llengua que acabà imposant-se. A una part d’aquells territoris, per cert, també es parlava ‘salat’.