Sa llengo baléà
La psicodèlica distinció que la Casa Reial ha concedit a una colla ultra que preconitza que la llengua parlada a les Balears no forma part del diasistema del català ha aixecat les previsibles reaccions. D’una banda, la ximpleria ha estat convenientment celebrada pels ximples. Altres han fingit sorpresa davant la descomunal ficada de pota. Mentre que la resta dels mortals ens hem mogut entre la riallada i el vòmit. Fins i tot un senyor, també ‘balearista’ i escorat, però elitista, que regenta una reial acadèmia (de províncies), ha posat el crit en el cel perquè la concessió situa totes les reials acadèmies a l’alçada del betum. Té raó. Qualsevol dia ens despertarem amb la notícia d’una nova reial acadèmia de terraplanistes. O de cercadors de caragols. Hi ha qui pensa que tot ha d’ésser cosa d’un talp antimonàrquic infiltrat a la Casa Reial. També alguns assenyalen que en aquest tipus de concessions s’amaga un fons d’aigües brutes. No ho sé i m’abstenc d’opinar.
No sabem els detalls que han fet possible el desbarat perquè la Casa Reial, dit per ella mateixa, és opaca. Desconeixem si, tractant-se d’una capelleta pseudofilològica, va ésser consultada la Real Academia de la Lengua, la RAE (l’Institut d’Estudis Catalans o la UIB ja seria demanar la lluna). Tanmateix juraria que no perquè el diccionari de la RAE defineix el ‘balear’ com una «variedad del catalán que se habla en las islas Baleares». Així de clar. En tot cas Felipe VI ha desautoritzat la RAE, ‘cosas veredes’...
En qualsevol reial acadèmia se suposa que els integrants són reconeguts especialistes en la matèria. Però en el cas que ens ocupa els noms dels components són desconeguts en l’esfera filològica. A partir d’aquí n’hem esperar de grosses. Perquè els membres de la pseudoacadèmia han de vetlar per una llengua que resulta ésser una altra de la que és. En l’afirmació que la ‘llengua balear’ és un idioma diferent del català sorprenen dues coses. D’una banda, l’exaltació amb què es proclama la diferència, com si no existís mai ni enlloc cap possible raó capaç de la persuasió. l’altra, el desvari que conté l’afirmació de diferència entre dues llengües: una suposadament vertadera, el balear, i l’altra fictícia com a autòctona, imposada per una maquinació política, el català.
La pregunta és com és possible que intel·lectualment alguns acceptin com a legítima una proposició que és manifestament mentida? Què és allò que permet una tal impostura, un exercici colossal de frau, aprovat per tot un rei? Perquè no hi ha una ‘llengua balear’ autòctona diferent de la catalana, com no n’hi ha una d’andalusa, murciana o boliviana diferent de la castellana. Per descomptat que no tots els partidaris de la llengua balear ho saben, però sí els capdavanters de la farsa. La prova és que refusen xalestament els arguments que mostren la veracitat de, justament, el contrari d’allò que propugnen. Els historiadors han explicat que quan tengué lloc la conquesta catalana no es parlava cap llengua romanç a Mallorca (només l’àrab) o que si n’existia algun rastre (i no n’hi ha cap prova a favor i sí una carretada en contra) aquest no pogué perdurar perquè era minúscul. I els filòlegs han argumentat que el fictici romanç ‘balear’ en cap cas no correspondria a la llengua parlada a partir de 1229.
El lector haurà endevinat que hi ha d’haver raons de pes perquè una cosa tan senzillament demostrable no sigui acceptada per alguns. Sí, n’hi ha. Perquè som davant una estratagema més per esborrar del mapa un idioma que els qui se’n diuen defensors no practiquen (basta escoltarlos). El ‘balear’ és un magnífic subterfugi en mans del ramat ultra que no l’usa. Només els serveix com a arma de confrontació o bé per construir una narrativa pensada per fer naufragar definitivament el precari vaixell de la llengua pròpia de les Balears.