BARALLANT-ME AMB LA IA
Respon el ChatGPT a la pregunta de per què recomano llegir, i em diu el següent: «Llegir és una activitat enriquidora per múltiples raons que impacten en l’àmbit personal i professional. És una activitat que enriqueix la ment, millora habilitats comunicatives, fomenta empatia i creativitat i pot proporcionar avantatges significatius en la vida personal i professional».
Però resulta que m’he picat amb el punyeter ChatGPT, em barallo quasi sempre amb qui respon amb certeses absolutes, i li he fet una altra pregunta: Per què he de fer cas a una màquina abans que a una persona? Ell/ella/elle, em respon el següent: «És natural preguntar-se per què hauries de seguir el consell d’una màquina abans que el d’una persona. La millor solució és combinar els dos. No es tracta de fer cas exclusiu a una o altra, sinó d’aprofitar els punts forts de cada font d’informació per prendre decisions més informades i equilibrades».
Torna la persona que hi ha rere les paraules que signo i recordo quan, a aquesta intel·ligència superior, es considera superior quan el C.I. supera els 130 en el test de Raven... i no vull ni imaginar quin coeficient té el p... xat dels coll..., un dia se me’n va ocórrer demanar-li que em fes un poema, així, per provar. Sols em va demanar que digués de què volia que anés el poema. Li vaig dir que d’amor... Va ser implacable, immisericorde, invencible, immaculat, impassible, intocable, impertèrrit, invulnerable... però també inhumà. Jo entenc que un poema és un tros extirpat del cor del poeta i exposat en públic damunt d’un paper, per tant, si una màquina no té ànima, ni cor, no pot fer poesia. Pot ajuntar paraules, rimar-les i explicar-te una història, però mai, mai, pot esgarrapar-te les entranyes... si ho fa, potser és que la poesia no és un art per a tu.
Suposo que la I.A. facilitarà molt la feina d’estudiants, escriptors, periodistes, polítics i plomes d’aus que sols saben volar a baixa altura. Però, el què és: On queda tot el que hem après pels mitjans propis durant la nostra curta estada en aquest planeta on la fi quasi sempre justifica els mitjans? Ens hem de rendir i, a allò on no arribem per la nostra manca de cultura, ho hem d’omplir de vacuïtat algorítmica? Que ens pot millorar el nostre perfil, sens dubte. Que ens farà més curts, també sens dubte. La intel·ligència natural és un do. L’artificial, una drecera. I jo tinc ben clar que a la vida s’aprèn del camí que es transita i com més llarg i dur és aquest camí, més t’enriqueix... però agafant una drecera, és a dir, mentint-nos a nosaltres mateixos, quina riquesa pot regalar-nos la vida? Cap. A cap cap cap.
Però resulta que n’hi ha per riure, riure per no plorar (riure i plorar alhora és humà), amb aquest programa, amb aquest xat per a mitges tintes i amants de la vida fàcil. Per acabar d’emprenyar-lo (cosa impossible), li he demanat que em parli malament de la Intel·ligència Artificial. I té c ...... la cosa. Resulta que em parla, de forma més freda que el gel, de pèrdua de llocs de feina, de desigualtat econòmica, de deshumanització, de pèrdua d’empatia, de manca de privadesa i de seguretat, de control i manipulació, de dependència i vulnerabilitat i que, per tant, nosaltres, estúpids humans, hem de posar regulacions i límits ètics a l’ús de la intel·ligència superior... És a dir, per mi que no serà tan superior aquesta intel·ligència quan no es pot controlar ni ella mateixa. Aquests dies publico un nou llibre. Soc autodidacte i vaig a la meva bolla, qui em coneix, bé que ho sap. He après sol a omplir el blanc immaculat del paper amb paraules que brollen sentiment o reflexió, o això intento. A més, odio, com ja haureu comprovat, les veritats inqüestionables perquè aquestes són absolutistes i no et donen dret a res. Trenta-vuit anys d’«escriviure» (tal com diu Mestre Josep Pons Fraga, autor del pròleg), fan que cregui en l’errada humana com a font d’aprenentatge. Que cregui en la condició humana i la seva fragilitat i indefensió davant del que no coneix. Però no crec en les mentides (i la I.A. ho pot ser), m’enerven els dogmes, em donen arcades els ideals d’aquells que senten que els seus són superiors moralment. Sí, estic involucionant, segur. Ja em miro els arbres per tornar a pujar-hi.
Però aquest escrit és un cant a la lliure elecció a equivocar-se abans d’acceptar una solució que no surt de tu. És un al·legat en favor d’extirpar la ignorància de forma «analògica». El que no és aquest escrit, ni el llibre que presento, és una convicció total de res. Res pot ser total si som humans, per tant, limitats. Pot ser per això, el nou llibre que presentaré dia 7 de juny al Casino Nou, porta per títol «Radical Insinuació». Errare humanum est... que per sempre així sia!