La morena mansa (Holothuria poli)

Lmorenes manses són anomenades les aspiradores de la mar. Van movent-se pel fons engolint-se el substrat i digerint els detritus orgànics que conté. Fan una feina semblant a la dels cucs de terra, que reciclen la matèria orgànica dels sòls i els airegen. La funció ecològica d’aquests animals és molt important per a la resta d’espècies. S’ha mesurat que una colònia pot processar 20 kg de substrat per metro quadrat en un any. Les morenes manses són uns animals molt coneguts, amb molts de noms populars diferents. Molts fan referència en diferents idiomes als cogombres, o als penis (pardal, pixota, verga...). Les holotúries, com s’anomenen més finament, són uns animals molt antics, que ja existien fa més de 400 milions d’anys, al Silurià. Són del gran grup dels equinoderms, com els bogamarins i les estrelles de la mar, que es caracteritza per tenir un esquelet extern fet de petites plaques calcàries i simetria radiada, amb cinc radis. A les holotúries l’esquelet s’ha reduït a petites espícules incrustades a la pell, i la simetria radiada es manté en els òrgans interns, perquè la seva manera de viure, arrossegantse pel fons, ha fet que externament hagin adoptat una simetria bilateral. Podem diferenciar una part ventral plana, en contacte amb el fons, amb tres línies de petites potes acabades amb una ventosa, i el dors de forma més bombada, rugosa amb tubercles i papil·les. A un dels extrems del cos hi ha la boca, redona, sense dents i voltada de tentacles retràctils, que van remenant el substrat i portant-lo a la boca. Els substrat va recorrent tot l’aparell digestiu i és expulsat a l’altre extrem del cos en forma de cordons arenosos i mucilaginosos. Els moviments lents d’aquestes espècies segurament són la causa de que hagin desenvolupat diferents sistemes de defensa davant els depredadors. Un és que tenen una pell molt gruixada i dura. A més l’espècie que tractam es recobreix d’un mucílag blanquinós i es tapa amb trossos d’alga, arena i closques, a manera de camuflatge. Una capacitat espectacular és l’evisceració. Quan es senten en perill expulsen de manera violenta part del sistema digestiu per darrera, de manera que el depredador s’hi concentra i deixa anar l’animal. Tenen després la capacitat de regenerar la part expulsada, el que és objecte d’estudi. Hi ha espècies que a més disposen d’un òrgan anomenat túbuls de Cuvier, que en ser expulsats es solidifiquen transformant-se en un embolic aferradís que s’adherix al depredador. Les holotúries tenen fecundació externa. Hi ha individus femella i altres mascle. A l’estiu, al fosquet, es pot observar com les holotúries s’estiren cap amunt, formant una S, i mentre es mouen lentament, com fent capades, van alliberant els òvuls i l’esperma a l’aigua, per un porus que tenen a la part anterior de l’eses quena. Recorden dracs traient fum pel cap. Els òvuls fecundats van transformant-se en larves que viuen al plàncton mentre van passant per diferents estadis fins que es fixen al fons i es transformen en adults. A tot el món hi ha unes 1.800 espècies d’holotúries, de les que una quarantena viu al Mediterrani. A les costes de Menorca en podem veure fàcilment 4 o 5, però vol una mica de pràctica distingirles. Les holotúries cada vega tenen més interès comercial. Al nostre entorn antigament eren capturades per emprar-les d’esca, però també alguns pescadors les consumien. Per exemple a Eivissa menjaven les anomenades espardenyes (Parastichopus regalis), com a plat de pobre. Però avui en dia s’han convertit en una delicatessen que no falta a les cartes dels millors restaurants. Però on hi ha un gran consum d’holotúries és a l’extrem orient, on les hi atribueixen propietats medicinals i afrodisíaques. Tant és així que les seves pesqueres pateixen una important sobreexplotació, amb una reducció dràstica de les poblacions. Açò ha fet que les holotúries s’estiguin pescant ara a zones on no s’havia fet mai, com és Turquia i la part oriental del Mediterrani, per exportar-les al mercat asiàtic. Hi ha estudis que evidencien que aquesta extracció ja està tenint un impacte negatiu sobre les poblacions mediterrànies, que es pot traduir en perjudicis sobre la resta de l’ecosistema, per la seva important funció. Alguns països, com Itàlia, ja han prohibit la seva pesca. El seu elevat preu de mercat fa que s’estiguin desenvolupant projectes de cria en captivitat. A Espanya ja n’hi ha a Canàries i Andalusia, almenys. Esperem que aquesta febre es reguli i conservem en condicions aquests peculiars fòssils vivents.