Pensant en la cultura

Des del confinament, he après a utilitzar el balcó. Fa unes setmanes que, en lloc de llegir al sofà, com havia fet fins ara, ho faig al petit balcó de casa. Hi he posat una cadira i una tauleta. Després de dinar i, un cop la feina està feta, surto a llegir.

Un d’aquests dies, mentre deixava el llibre de banda per prendre un glop de te, vagi escoltar com, a casa, miraven una pel·lícula. A més, al meu carrer, s’escoltava música d’un balcó proper i les veus que acompanyaven el cantant principal. Abans de tornar al llibre, em va passar pel cap la idea de com passaríem aquests dies sense cinema, llibres o música.

Han sigut moltes les empreses i artistes que han compartit la seva feina amb nosaltres de forma gratuïta per amenitzar el confinament. Grans editorials han penjat llibres digitals, cantants han ofert concerts per les xarxes o, fins i tot, Tricicle està oferint les seves obres per streaming.

Sembla que tothom té la cultura que vol, la quantitat que desitja i quan la desitja sense pagar per ella. I em preocupa que això tingui repercussió. El debat dels preus sempre envolta la cultura, però ningú no es pregunta el perquè d’aquests números, com són d’ajustats per sobreviure sense els ajuts necessaris. La cultura és un regal que suposa feina, molta feina, i temps, que no torna.

Vaig tornar al llibre, que el sol començava a marxar del balcó, amb una cosa clara: cuidem la cultura abans, durant i després. Si bé és cert que la vida va al davant de la cultura, em fa la sensació que la cultura sempre va al darrere de tot.