A la sala d’interrogatoris

La policia vigila i atrapa delinqüents i criminals de tota mena, des de fa dècades, a la pantalla dels nostres televisors. Però, qui vigila els vigilants? Aquesta és la premissa inicial de Line of Duty, que té com a protagonistes els agents d’una unitat anticorrupció que s’encarreguen d’assegurar-se que els policies siguin els primers de complir la llei. Amb l’augment en els darrers anys d’agents de policia corruptes encapçalant ficcions del gènere (totes prenent com a referent la magnífica i sovint oblidada The Shield) era qües- tió de temps que una sèrie tingués com a protagonistes els agents que s’ocupen d’acusar i perseguir els seus propis companys. La seva feina potser no és, en aparença, tan heroica com la dels detectius que surten al carrer a resoldre casos o els agents que patrullen la ciutat. Hi ha molta paperassa, molta lletra petita i moltes sales d’interrogatoris anodines. Però resulta que, en aquests espais d’oficina, Line of Duty construeix escenes d’alta tensió que deixen l’espectador clavat davant la pantalla. Atrapat per les mitges veritats de les respostes, per les acusacions insinuades, per unes mirades que si poguessin dispararien un tret. Sinistre total garantit El plantejament és teatral, i es basa en un text ben escrit i en actors capaços de transmetre una gran veracitat als seus papers (el veterà Adrian Dunbar, que interpreta el superintendent, aconsegueix fer que l’oxigen desaparegui de la sala d’interrogatoris). Però és només la base per fer que l’espectador s’impliqui en la història i que vulgui saber si realment aquell agent de policia a qui acusen és corrupte o bé si s’estan equivocant. Fins a quin punt poden fer pressió sobre l’interrogat si no estan totalment convençuts de la seva culpabilitat? Fins a quin punt ho podem permetre com a espectadors identificats amb els protagonistes? Line of Duty et col·loca en aquesta tessitura i al mateix temps prepara una sèrie d’explosions en forma de girs argumentals de què és molt difícil sortir viu. Per molt atent que estiguis a la carretera, els revolts asseguren un sinistre total. A incògnita per temporada Cada temporada presenta un presumpte culpable, i la resolució del seu cas és el que posa en marxa una cadena d’esdeveniments que, a la llarga, acaben relacionats. La primera temporada presenta el detectiu Steve Arnott, un agent de la unitat antiterrorista que és destinat a anticorrupció després de tenir problemes amb els seus companys. El personatge, interpretat per Martin Compston, destaca per la seva honestedat, i per això creuen que serà un bon fitxatge per a la unitat. De seguida troba un sospitós: un detectiu anomenat Tony Gates que té una estadística de detencions massa brillant perquè no hi hagi alguna cosa estranya al darrere. Tots dos inicien un duel d’intel·ligència que es combinarà amb trames secundàries destinades a fer un retrat dur i cru de la feina policial. En el to, es podria emparentar Line of Duty amb Luther, però canviant els dimonis interiors d’aquesta última per una aposta clara per l’efectisme i situacions que trenquin els esquemes de l’espectador. Line of Duty ja acumula tres temporades al segon canal de BBC, aquí la primera s’estrena avui a Canal+ Series Xtra.