Els gustos del senyor Huc
Josep Conesa, advocat i director jurídic de Conesa Legal, publica a Cinco Días un article on explica que aviat les empreses estaran obligades a implantar un registre de les hores que fa cada treballador per verificar que realment es compleixen els horaris. Aquesta norma ve de bracet amb la intenció de la Inspecció de Treball i Seguretat Social d’intensificar les inspeccions per controlar les jornades pactades, verificar si s’ha superat el límit legal d’hores extraordinàries i sancionar els possibles incompliments. Afegeix Conesa: “A priori, això suposa un nou pas cap endavant per als treballadors, que podran fer efectiu el dret a conciliar la vida personal i laboral i que a més tindran més fàcil demostrar la realització d’hores extraordinàries per al seu corresponent abonament”. El fragment que m’ha sorprès és el que apareix a continuació: “Tot i això, és una arma de doble tall ja que també facilita, per exemple, la prova per part del patró dels possibles retards dels seus assalariats, podent l’empresari esgrimir les esmentades impuntualitats per treure targeta vermella al tercer retard”.
Tornen els sistemes de control de les hores que els treballadors fan a les empreses
M’ha sorprès perquè no se m’havia acudit mirar-m’ho d’aquesta manera. Quan jo era jove i treballava com a dissenyador gràfic en empreses, cada matí, quan entrava a la feina agafava del suport metàl·lic de la paret la meva cartolina i la marcava en el rellotge de control: cloc-cloc! Quan, al final de la jornada me n’anava cap a casa, agafava novament la targeta i tornava a marcarla. Així quedava clar que havia fet les hores estipulades. La marcàvem perquè l’empresa pogués saber si arribàvem a l’hora o no i si fèiem tota la jornada. Pel que veig, ara la intenció és bàsicament la contrària: controlar que els treballadors no facin més hores. És lògic. Fas un cop d’ull al voltant i veus com molta gent, jove i no jove, treballa moltes més hores de les pactades. Per part dels empresaris, la coartada és la moma de la flexibilitat horària, que a alguns barruts els permet esprémer els treballadors fins a treure’ls tot el suc i deixarlos sense vida privada. La disposició estableix que, “si se supera el límit màxim legal d’hores extraordinàries, és a dir, 80 hores anuals, es considerarà que els contractes a temps parcial són, en realitat, contractes a jornada completa”.
En aquella època –començaments dels setanta– els rellotges de control eren de la marca Phuc, que pren el nom de Pol Huc, que va fundar l’empresa el 1957. Conec la història perquè ma mare era modista i algunes tardes anava a casa de la seva família per fer vestits a la seva dona. Els agradava dinar a Casa Leopoldo i va ser per això que, un diumenge, quan jo encara era un nen, ma mare, mon pare i jo ens vam vestir de vint-i-un botó i vam anar a aquest restaurant que estava molt per damunt del nostre pressupost i que em va semblar el més interessant al qual havia anat mai. Ara diuen que el tornaran a obrir. Si no fan gaire el burro amb creativitats innecessàries serà una bona notícia, senyor Huc, que en pau descansi.