“La mirada de la societat catalana sobre ella mateixa s’ha anat empetitint”
Jordi Coca Escriptor, publica ‘La quietud’
DesprÈs d'una novel·la breu amb forÁa acció i un punt tragicÚmic, El darrer dia (Proa, 2022), i un assaig erudit sobre Shakespeare (Edicions de 1984), Jordi Coca (Barcelona, 1947) ha publicat la que, segons ell, Ès la seva novel·la mÈs llarga, La quietud (Proa), que defineix com un testament literari, perÚ no necessàriament un punt final.
A la nova novel·la, la Margalida, una dona gran, repassa tot el que ha viscut des del pati de la casa on ha passat gairebÈ tota la vida, en una illa amb reminiscències de Menorca, xerrant amb la Celeste, la cuidadora. Rememora les dificultats de la Guerra Civil, el primer franquisme, la Segona Guerra Mundial o la Primavera de Praga. A partir del relat entrem en el seu petit cercle, la mare morta quan ella era petita, l'àvia plena de saviesa popular, el pare obsedit pel teatre i que tÈ una feina fosca, el seu difunt marit –un home obsessionat pel sànscrit, d'una família poderosa a l'illa i que inclou el cunyat, amb qui tÈ una relació ambivalent– o la seva amiga, amb qui tÈ una relació tibant travessada per l'enveja mútua. Amb aquests elements tracta alguns dels seus temes de sempre, amb un paper important per al teatre, al qual Coca s'ha dedicat tota la vida.
Al llibre tot s’explica a mitges. En el present nomÈs passa el viatge que ha fet per anar a veure l'amiga i el cunyat, i volia transmetre aquesta sensació que no saps mai res, ni de la teva prÚpia vida. Alhora són moments que no s'acaben d'explicar del tot, i quan ella comenÁa a parlar Ès perquè es troba amb una persona que Ès absolutament el contrari d'ella: jove, de pell fosca, que parla una altra llengua, intel·ligent i que li planta cara. El repte era construir una novel·la a partir de les incerteses, com si fos un formatge de gruyère, amb tot de forats que impedeixen saber del cert res de ningú, perÚ que en conjunt transmet una cosa bastant aproximada al que passa a la vida, i Ès que no ens assabentem gairebÈ de res. Ens pensem que ho sabem tot i res.
La Margalida ni tan sols fa cap esforç per saber les coses que diu que li importen...
Sempre ha viscut en els dubtes, per exemple, amb la relació amb el cunyat, que no Ès que sigui incestuosa o adúltera, Ès que no Ès ni platÚnica, nomÈs Ès que el marit li fa pensar en els grans viatges i en l'Índia, on ella no ha estat mai, i, en canvi, l'altre s'està a casa i controla els vents de la família i ella està entre vol i dol. La vida Ès així, perquè molt sovint, per no dir sempre, toquem d'oïda. Jo tractava de veure si jugant a la confusió podia relacionar aquesta incertesa amb l'aspiració a la quietud, jugant amb el fet que passa a cala Quieta, on tot Ès igual que quan jo era petit.
De la Menorca d’infantesa.
És la cala Alcaufar, on jo anava de petit. És un referent meu personal, i he preferit canviar el nom per fer-ne com un Macondo, per entendre'ns. És una Menorca molt mÈs gran, amb coses d'una illa que segurament no existeix.
És una novel·la que necessita el seu temps.
És una novel·la llarga, i aixÚ tambÈ em suposava un repte, perquè una cosa Ès anar d'excursió al Montseny i l'altra anar a l'Himàlaia, i he sortit cansat de l'esforÁ de controlar aquesta mida.
És una novel·la testament, diu. Sí, tot i que aixÚ no vol dir que sigui el final de res. Hi ha aquesta voluntat de referir-me a coses del passat i a una geografia que per a mi Ès significativa, amb totes les meves dèries, el teatre, Menorca, la idea del viatge, la memÚria i la dificultat de relacionar-se amb la societat. I Ès la primera vegada que no tinc cap projecte narratiu, a banda d'un assaig sobre Marlowe. PerÚ si se m'acut una idea per escriure una altra novel·la, que sigui curta, per favor, la farÈ segur. Si no ve, doncs ja m'Ès igual, no estic amoïnat.
No ha escrit poc.
He fet el que he pogut, mÈs de 40 llibres entre assaig, entrevistes, narrativa... Estic content d'haver-me conegut, la veritat Ès aquesta, i estic content d'haver escrit aquesta novel·la. No sÈ què suposa en el conjunt, perquè Ès molt recent i no ho puc avaluar, perÚ Ès un intent de fer una cosa d'una certa envergadura, perÚ a partir del to menor, de la foto esvaïda.
Alguns escriptors de la seva generació es queixen que no els fan cas.
Si hi ha una cosa que passa de seguida Ès la joventut, que es cura en un moment, de seguida seràs un senyor o una senyora.
Avui hi ha joves de 50 anys!
Sí, el Papitu Benet i Jornet va ser el jove dramaturg català fins al dia de la seva mort. La gent de la meva generació, dels setanta, vam ser rebuts amb els braÁos oberts per la de les generacions anteriors, tant Brossa com Palau i Fabre, Maria Aurèlia Capmany, Tísner, Benguerel, tots. Trobo a faltar aquesta empatia entre generacions diferents i entre opinions diferents. Ara aixÚ no hi Ès, i sap greu, perÚ Ès que la mirada que tÈ la societat catalana sobre ella mateixa s'ha anat reduint i empetitint. A mesura que hem parlat mÈs de república catalana, hem acabat construint una mena de microcosmos sense cap possibilitat de res. I no se t'acudeixi ser crític amb res, que a mi ja m'han insultat i m'han dit de tot.c
No sabem res El repte era construir una novel·la a partir de lesincerteses:alavidano ensassabentemderes”
Novel·la testament “Hi ha una voluntat de referir-me a coses del passat, amb totes les meves dèries”