La perseverança d’un pare té premi
El fill de set anys, l’Aleix, és autista i aquest curs podrà anar a un centre d’educació especial dos dies a la setmana
No totes les histÚries tenen un final feliÁ. La que expliquem ara, per sort, en part sí. La protagonitza l'Aleix, un nen autista en grau 3 (greu) de set anys els pares del qual intentaven des de l'any passat que ingressÈs en un centre d'educació especial. TÈ reconeguda una discapacitat del 95%. No parla. Encara porta bolquer. Pateix trastorns d'alimentació i Ès el que s'anomena escapista: constantment busca la manera de fugir. Tant Ès així que els seus pares el controlen pel carrer mitjanÁant una mena de corda que va subjecta a un arnès que porta el nen.
Doncs bÈ, abans que comencÈs el curs passat, la família va demanar plaÁa en un centre d'educació especial perquè l'escola ordinària on va ja no pot satisfer les seves necessitats. No la van obtenir. Aquest any la van tornar a demanar, amb el mateix resultat. Aquest diari va publicar el 2 de juny un reportatge explicant la problemàtica del nen, i la setmana passada el pare de l'Aleix (Manel Bucheras) ens va comunicar la bona nova: el seu fill podrà anar dos dies a la setmana a l'escola d'educació especial El Pontarró (Martorell), el centre que la família volia per a ell.
“A l'escola no li poden donar l'atenció que requereix”, explicava en Manel al seu dia a La Vanguardia. I aixÚ que s'esforcen –destacava–, perÚ no disposen dels recursos necessaris. Tant la directora de la seva escola (la Jacint Verdaguer, de Pallejà, Barcelona)
com l'EAP (equip d'assessorament psicopedagÚgic) els deien que el seu fill necessitava anar una escola d'educació especial. “Tothom hi està d'acord, el problema Ès que no hi ha places ni inversió en educació especial”, lamentava en Manel.
Gràcies a la tenacitat i perseveranÁa, perÚ, el panorama ha canviat. Explica que a principis de juliol va comenÁar el procÈs de la segona assignació de places i que ell encara trucava a Educació “per fer pressió”. Va ser en una de les trucades, duta a terme el dijous 4 de juliol, que va comenÁar a veure una mica de llum.
Va demanar parlar amb algun responsable de serveis territorials d'Educació del Baix Llobregat i, malgrat que no ho va aconseguir, li van comunicar que a comenÁaments de la següent setmana (entre el 8 i el 9 de juliol) rebria una trucada d'El Pontarró. Ell no va poder esperar i, desprÈs
La família, des de l’any passat, intentava sense èxit aconseguir una plaça per al nen
de penjar, va trucar a l'escola, on el van informar que ells no li podien avanÁar res i que hauria de ser, en tot cas, Educació que ho hauria de fer.
Va arribar el dia 8 i no va rebre cap trucada de l'escola. Tampoc el 9. “Estava molt nerviós”, argüeix. El dia 10 va trucar a Educació i li van dir que no es preocupÈs, que contactarien amb ell des de l'escola. Tot i aixÚ, no va rebre cap trucada. Dijous dia 11 va tornar a trucar a Educació i els va dir que se n'anava cap allà, cap a les oficines dels serveis territorials del Baix Llobregat, i que fins que no li donessin alguna mena de resposta no es mouria. I ho va fer. Va anar fins a les dependències i, desprÈs d'una hora d'espera, el van informar que s'acostÈs a l'escola, que li donarien bones notícies. Se'n va anar allà tot seguit i, just quan va arribar, li van comunicar que l'Aleix podria anar al centre dos dies a la setmana.
Li van explicar que, a mÈs, enviarien professionals del Ceepsir (que desenvolupen programes de suport a l'escolarització d'alumnes amb necessitats educatives especials escolaritzats en centres ordinaris) a l'escola on va l'Aleix per formar els professors i, d'aquesta manera, poder-lo atendre millor els dies que no serà al centre d'educació especial. En Manel encara no s'ho creu.c