El triomf de l’ocell amfibi
Tots ocells
Autoria: Wajdi Mouawad Direcció: Oriol Broggi Intèrprets: Guillem Balart, Xavier Boada, Joan Carreras, Màrcia Cisteró, Marissa Josa, Miriam Moukhles, Xavier Ruano, Clara Segura Lloc i data: Teatre La Biblioteca (25/VI/2024)
Un soldat comet un acte de pietat durant la invasió de l’exèrcit israelià del Líban el 1982. Dècades més tard el seu net jeu en un hospital de Jerusalem, malferit en un atemptat terrorista prop del pont fronterer d’Allenby. És el cos de l’Eitan, un jove genetista alemany d’origen jueu que ha tornat a la ciutat dels seus avis –supervivents de l’Holocaust– per resoldre un interrogant que corroeix a la família. En aquest viatge revelador l’acompanya la Wahida, estudiant d’origen àrab. Es van enamorar a la biblioteca de la Universitat de Colúmbia de Nova York. Ella ha convertit Lleó l’Africà, el diplomàtic andalusí del segle XVI convertit al cristianisme, en el seu objecte d’estudi. Sense saber-ho, els uneix, a més de l’amor (“la desgràcia disfressada”), la noció musulmana de la taqiyya: la capacitat de dissimular les pròpies creences, la identitat, per sobreviure. A Tous des oiseaux aquesta idea serà per a cadascun dels personatges una devastadora o il·luminadora veritat.
La violència tornar a retrunyir en una obra de Wajdi Mouawad. També el conflicte de saber qui ets. Res més natural per a un autor d’origen libanès, canadenc d’adopció i ara submergit en la cultura francesa com un dels seus ambaixadors teatrals. Aquesta vegada el pols tràgic no ofega com un enganxós betum els seus personatges. Sofreixen, molt –des del Litoral–, però aquesta vegada l’autor, mentre dirimeix sobre l’herència del dolor, ha trobat en les paraules i el concepte de la llengua materna una balsàmica dimensió, encara que el fil dramàtic se centri altre cop en les complexes relacions paternofilials que travessen tres generacions. A La Biblioteca aquestes paraules en anglès, hebreu, alemany i àrab conviuen projectades a les parets de pedra. L’esplèndid repartiment dirigit per Oriol Broggi les consensua en català a l’escenari central. A la seva estrena absoluta a La Colline de París, els intèrprets s’apropiaven de totes aquestes llengües de tantes altres trinxeres cavades en la història.
Un canvi que no afecta gaire la poderosa recepció que té aquesta peça sobre uns espectadors atrapats en els meandres d’un text –atents al gran elefant blanc que s’ensenyoreix del drama– que és un espectacle de la teatralitat. Cada escena és un prodigi de com evitar la simple narrativitat. Res s’explica, tot és representació entre els plecs del temps que tan bé controla l’autor. Es nota que Broggi, que incorpora alguns elements de la posada en escena parisenca del 2017, troba en les dramatúrgies de Mouawad una estimulant afinitat que trasllada una companyia pràcticament perfecta en què tenen lloc algunes de les trobades intergeneracionals més intenses de les últimes estrenes en aquesta ciutat. Quines escenes més poderoses entre Joan Carreras i Guillem Balart o entre Clara Segura i Miriam Moukhles (quedeu-vos amb el seu nom, farà parlar).c
L’espectador queda atrapat en els meandres d’un text que és un espectacle de la teatralitat