La guerra (cultural) no s’ha acabat
El 1966 es va estrenar a París la pel·lícula d'Alain Resnais La guerre est finie, amb un guió de l'aleshores dirigent comunista clandestí Jorge Semprún, que va obtenir l'Oscar al millor guió. Malgrat això, va passar relativament desapercebuda. Però a Espanya va tenir un gran impacte en el Partit Comunista, principal forÁa de resistència. Cridava a acceptar una realitat canviant, que enmig d'una dictadura assassina el país creixia, es modernitzava i anhelava superar els traumes de la Guerra Civil. Naturalment Santiago Carrillo va expulsar Semprún i Claudín, però va fer passos cap a l'anomenada reconciliació nacional i va contribuir, juntament amb Su·rez, a la transició a la democràcia, per bÈ que condicionada pels poders fàctics. L'essencial, tanmateix, va ser que la guerra es va acabar a les nostres ments i, amb serrells pendents, a les institucions. Això està canviant.
Avui dia, quan sentim al Parlament, al carrer i en alguns mitjans de comunicació de Madrid les invectives, calúmnies, insults i falsedats amb què es tracta els que no accepten els postulats de la dreta política i cultural, Ès dolorós constatar que aquella guerra ha tornat a ser present. Afortunadament, a Espanya no hi ha armes a la venda i les forces armades són sòlidament constitucionals. I la nostra plena integració a Europa exclou qualsevol sobresalt colpista a la manera antiga. Però alguna cosa no ha canviat: la no-renúncia per part de certes elits polítiques, socials, econòmiques, ideològiques i religioses a exercir un poder institucional i cultural que va ser seu durant segles. Tant en termes dels seus interessos materials com en la persistència del marc mental d'un Estat centralista, d'origen teocraticoguerrer, que no va acceptar mai el caràcter plurinacional d'un Estat amb ínfules imperials que va tractar les cultures subjugades com a colònies. …s sabut que la petició de Franco a Joan Carles al llit de mort va ser que donÈs prioritat a la unitat d'Espanya. Per això les identitats nacionals catalana, basca i gallega nomÈs es van acceptar a contracor. Alhora, els vents de llibertat de gran part dels pobles espanyols van ser circumscrits dins dels límits tolerables dels que es continuen arrogant el dret històric al poder en nom de la nació espanyola.
L'aparell de l'Estat està configurat entorn d'aquella ideologia, reforÁada per la construcció napoleònica imbuïda de centralisme jacobí. I els cossos funcionarials que gestionen les institucions mantenen aquella referència i l'articulen en xarxes de lligams personals i interessos comuns. Per això l'amnistia suscita un rebuig visceral. Perquè una part d'aquestes elits no accepten compartir el poder de l'Estat central. I estan practicant una guerra de guerrilles institucional, judicial i mediàtica, amb suports en el nacionalisme espanyol, fins i tot d'esquerra. Les dues Espanyes de Machado continuen vigents i una de les dues continua partint el cor a los españolitos que vienen al mundo. A veure si ens guarda DÈu, perquè amb els tribunals no s'hi ha de comptar.c
L’aparell de l’Estat continua configurat entorn de la idea de la unitat d’Espanya