Potència, prosperitat i humanisme

En el recent discurs pronunciat pel president francés Macron a la Universitat de la Sorbona, aquestes van ser les paraules més repetides. Intueixo que el camí que dibuixen pot tenir un mal final, i que Europa podria proposar alternatives preferibles. Vegem-ho.

Potència? La nostra enemistat amb Rússia, tan recent com forÁada, ens tanca el camí de les grans potències. Europa no té recursos energètics, i no vol fer front a l’envelliment de la seva població. Però no ens queixem: un món de gegants disposats a tot amb l’objectiu de no quedar-se enrere sempre estarà a punt de fer la guerra. Potser sense voler, Europa ha dibuixat un camí alternatiu: la nostra ajuda a Ucraïna ha estat gairebé tan gran com la dels Estats Units, però ha estat ajuda humanitària més que militar. Ajudar qui ho necessita sense contribuir a la guerra és un camí honorable. Europa –degudament defensada per si mateixa– podria ser un oasi de pau en un món de conflictes. Una alternativa difícil però viable.

Prosperitat? Sí, però ben entesa. El creixement d’Occident durant els dos últims segles ha donat fruits admirables –en part explotant la resta del món–, però avui vivim una patologia de l’economia de mercat, on una concentració de riquesa sense precedents conviu, any rere any, fins i tot als països més rics, amb una pobresa endèmica. Ja no es pot dir que és qüestió de paciència. No val recórrer a les “lleis del mercat”, perquè les hem fet nosaltres, i no són les úniques possibles. Això no és una crida a la revolució, sinó al sentit comú. Ni a la igualtat, sinó a la decència.

La “petita prosperitat” de la qual parlava Deng Xiaoping per a la Xina no és un miratge. Dir que hi ha més felicitat en l’acte de donar que en el de rebre no és una estupidesa. Una altra alternativa difícil però possible.

I l’humanisme? Les imatges dels grans humanistes adornen els museus, els seus llibres, les biblioteques: record d’una cosa que va ser. L’educació s’està convertint en formació professional, tot conspira perquè el contacte humà sigui alhora menys necessari i més difícil.

Tampoc això no és inevitable, però calen intel·ligència i valor per apartar-nos del que ens enverina, per molt que ens prometi grans avantatges. Per comprendre aquells perills i viure en conseqüència.

Com a europeus ens enfrontem a grans desafiaments. En part són obra nostra. Els reptes més grans no venen d’enemics externs, reals o imaginaris. Neixen de les nostres pors, dels nostres afanys i, en el fons, de la nostra comoditat. La victòria pot ser nostra. Una vida millor, per a nosaltres i per als altres, és possible.

Però pel camí ens enfrontem a enemics veritablement temibles. Podem seguir l’exemple del protagonista d’aquells contes de fades, que s’han conservat a Europa al llarg dels segles: en el seu camí, ell ha de superar obstacles enormes, que no són res més que els seus propis dimonis, als quals venÁ amb valor i generositat. Al final del nostre camí també hi ha per a nosaltres la princesa, que no és sinó el millor de nosaltres mateixos, allò a què de tant en tant tenim accés.

Europa podria ser un oasi de pau en un món de conflictes: una alternativa difícil però viable