Girona, quan la realitat supera els somnis
A Montilivi no es freguen els ulls perquè res ha estat casualitat, començant per la feina de Quique Cárcel i Míchel
Havíem perdut Taty Castellanos i Oriol Romeu. Estàvem depressius. Però al primer entrenament de Sávio vaig dir a en Quique [Cárcel, director esportiu] que quedaríem entre els vuit primers”. Va fer curt. Molt curt. Perquè Míchel Sánchez s’ha convertit en un realitzador de somnis al timó d’un Girona que ha escrit una història brillant, peculiar, fins a cert punt romàntica i, sobretot, encomiable.
Primer van superar el seu rècord de punts a Primera, després van assegurar la salvació, més tard es van garantir la presència a Europa, fita que no havien aconseguit mai, i dissabte van certificar la presència a la Champions. De festa en festa, de volta olímpica a Montilivi en volta olímpica, de samarreta especial en samarreta especial. I el que queda en aquesta onada de positivitat del Girona.
“El meu somni ara és guanyar un títol amb el Girona”, diu Míchel. El que fa 686 dies, quan el Girona encara era a Segona, hauria semblat una frase delirant és avui un desig complicat però factible. No es pot dir al Girona actual que és impossible. Un Girona a qui encara li queden fites per conquerir en aquesta Lliga.
Per exemple, ser el conjunt més golejador del campionat (ara mateix està a un gol del Madrid). O treballar perquè el Pichichi se l’emporti l’ucraïnès Dovbik, que té dos gols de renda sobre Bellingham. Des del 2008, quan el guardó se’l va emportar l’inefable Dani Güiza (Mallorca), que cap futbolista d’un equip que no sigui el Barça, el Madrid o l’Atlètic no ha estat pichichi.
Tot i que el que encara atorga més mèrit a la temporada del Girona és la puntuació. Té 74 punts i quatre jornades al davant per superar els 77 del València el 2004 i el 2015, del Vila-real el 2008 i del Sevilla el 2021. Si ho aconsegueix serà el conjunt amb més punts sumats des que la victòria en val tres, si s’exceptua el triumvirat format pel Madrid, el Barça i l’Atlètic de Madrid.
El Girona ja és l’equip espanyol que menys temporades ha necessitat militar a Primera, quatre, per entrar a la Champions. Una competició en què Míchel anhela enfrontar-se al Liverpool, el Bayern, el Borussia Dortmund o l’Inter. Déu-n’hi-do. El tècnic i tot el club confien que pugui ser a Montilivi, tot i que la UEFA no accepta les grades supletòries de l’estadi. Serà una patata calenta per al Girona durant els pròxims mesos. Si juga al seu estadi, haurà de ser amb una capacitat reduïda. Si és en un recinte homologat en què entrin més espectadors, haurà d’emigrar per als partits de la Champions. És un extrem que des del Girona no es descarta, tot i que lògicament no seria la situació ideal. “Necessitem jugar i sentir l’himne de la Champions a casa nostra. El club està fent tot el possible”, deia Míchel ahir a RAC1.
Però això ja serà la pròxima temporada. Per a aquesta encara té una altra possible meta pendent: ser segon classificat davant del Barça i guanyar-se la participació per a la Supercopa d’Espanya.
Després de perdre Romeu i Taty Castellanos, va arribar Sávio i el cel es va obrir a Girona
L’equip pretén tenir el Pichichi, ser el més golejador, acabar segon i firmar una puntuació històrica