Estabilitat, sisplau!
En aquest 2024 es batrà una fita electoral. El 50% de la població mundial renovarà els governs. Ho han fet els russos (si Ès que en l’autocràcia de Putin escau el verb renovar), ho estan fent a l’Índia (la democràcia mÈs gran del món) i ho faran, entre d’altres, els nord-americans (i de la seva decisió dependrà el nostre avenir). TambÈ hi haurà comicis a la UE, importants, però, malauradament, no tan determinants per al futur del planeta com les presidencials dels Estats Units. A aquest sumari electoral hi afegeixo la meva preocupació sobre si al pròxim Parlament Europeu tindrà continuïtat la coalició de democristians (encara que al PPE són pocs els que tenen i practiquen aquesta identitat ideològica) i socialdemòcrates, alianÁa sense la qual no s’entendria el model de pau i benestar social de la UE.
I acabo recordant que diumenge tenim eleccions a Catalunya, sobre les quals voldria aportar alguna consideració.
Per descomptat, seran els electors els que lliurement decidiran la composició del nostre Parlament i serà aquest el que determini el nou govern de la Generalitat. Tant de bo sigui així, encara que no es pot descartar que l’escenari que en surti comporti una repetició electoral. Però aquesta tribuna, com prescriu el titular, tÈ per objectiu sumar-se a una demanda que estic convenÁut que comparteix la gran majoria de la ciutadania: necessitem estabilitat! Són molts anys de temps perdut i urgeix recuperar-la.
En aquest sentit, permeteu-me compartir tres reflexions recents. Dues referides a Espanya en conjunt, però perfectament ajustables a Catalunya. La primera: el Fons Monetari Internacional ha advertit que la fragmentació política a Espanya amenaÁa el seu creixement econòmic. La segona: el Banc d’Espanya recalca que els últims anys s’ha produït una caiguda en la confianÁa i qualitat institucional i això tambÈ afecta directament el creixement econòmic. Conclusió de totes dues: la fragmentació i, sobretot, la incapacitat d’administrar-la provoquen inestabilitat i això debilita les institucions i la seva credibilitat.
Sempre he pensat que una de les primeres obligacions del polític Ès garantir l’estabilitat. Sense estabilitat no hi ha progrÈs. I sigui quina sigui la intensitat de la fragmentació (menor, per cert, a Catalunya que al conjunt espanyol), el deure dels líders Ès dialogar, transaccionar, cedir, acordar, perdre els uns i els altres... per guanyar tots. Perquè sigui la societat qui venci. L’estabilitat genera confianÁa. La inestabilitat produeix inseguretat, recel... fins i tot por. Que ningú no s’enganyi, d’això depèn el retorn de les empreses que van marxar arran del procÈs. Que es garanteixi l’estabilitat institucional, que hi hagi un govern consistent capaÁ d’assegurar-se suports parlamentaris. I que l’estabilitat i consistència (perdudes) de les nostres institucions consolidin la seguretat jurídica.
I tot això Ès el que segons el meu parer Ès subjacent en la tercera de les reflexions que pretenia referir: quan els col·legis d’Enginyers de Camins, Canals i Ports i d’Enginyers Industrials reclamen als polítics “tornar a pensar en gran” i estratègies que vagin mÈs enllà del curtterminisme estan implorant amb raó estabilitat com a objectiu i acords i transacció com a mitjans. I “tornar” vol dir reprendre temps en què a Catalunya “pensar en gran” era possible. I ho va ser amb governs de signe polític divers. A la Generalitat i a les seves ciutats i municipis. I col·laborant entre ells.
Els líders polítics han de dialogar, cedir, acordar, perdre els uns i els altres... per guanyar tots