El toc d’Itàlia a Espanya

Itàlia se situa al capdavant de les darreres previsions de l’OCDE sobre el creixement econòmic a Europa. Itàlia acaba de fer les paus amb França amb un nou tractat d’amistat entre els dos països –el tractat del Quirinal– que intenta arxivar les repetides friccions entre italians i francesos a propòsit de l’ensorrament de Líbia, la immigració clandestina i la competició industrial. Itàlia ha recuperat aquests darrers mesos una posició central al tauler europeu, que el tractat del Quirinal ve a reforçar. Itàlia gaudeix avui d’una rara estabilitat política, com a conseqüència de la formació, aviat farà un any, d’un govern d’unitat nacional, de què només ha quedat fora el moviment postfeixista Germans d’Itàlia.

L’actual primer ministre Mario Draghi, antic president del Banc Central Europeu, alt oficial de la tecnoestructura europea, té línia directa amb els principals poders d’aquest món. A Draghi les coses li estan anant bé, tan bé que podria ser elegit president de la República en el gran conclave parlamentari que es reunirà al febrer per elegir el successor de Sergio Mattarella. Lluny queden aquells temps (juliol del 2020) en els quals el primer ministre italià Giuseppe

Conte viatjava a Madrid per obtenir el suport del president del Govern d’Espanya en la negociació dels fons europeus. En aquell importantíssim moment per al futur de la Unió Europea,

Pedro Sánchez va actuar de coordinador del front sud, flanquejat per Conte i l’enèrgic primer ministre portuguès António Costa. Aquell temps s’ha acabat. De moment.

L’advocat Conte, vinculat al Moviment 5 Estrelles, va ser apartat mitjançant una maniobra parlamentària inspirada per l’ex primer ministre Matteo

Renzi, grandíssim conspirador, que va treure la gestió dels fons europeus de les mans d’un home considerat com un nouvingut per l’establishment, per deixar-los sota el control d’un equip tecnocràtic. Parlem de 172. 000 milions d’euros. El primer missatge de Draghi al Parlament va consistir a reafirmar la filiació atlantista d’Itàlia, amb el consegüent refredament de les relacions amb Xina i Rússia, estimulades, respectivament, per l’M5E i la Lliga de Matteo

Salvini.

Itàlia creixerà l’any que ve un 6,3%, diuen les previsions de l’OCDE. Espanya, un 4,5%. La indústria és la clau d’aquest significatiu diferencial. En aquests moments, la gran locomotora de l’economia italiana torna a ser la indústria, concentrada en el nord del país. No podem oblidar mai que Itàlia té més múscul econòmic que Espanya, des de fa molts anys, des que Fiat va començar a fabricar motors a la ciutat de Torí el 1899.

Fort creixement de la producció industrial, estabilitat política (amb possible data de caducitat) i una aliança estratègica amb França, que pot traduirse en aliances empresarials i tecnològiques i una coordinació més gran dels dos països al nord de l’Àfrica. Aquests són els asos d’Itàlia.

El tractat del Quirinal mira a Alemanya. No s’ha fet contra Espanya, però deixa Espanya una mica més sola davant el perillós corrent d’aire calent que puja des del Magrib. Una possible resposta espanyola podria ser una coordinació més intensa amb Portugal després de la signatura del nou tractat d’amistat entre els dos països, fa un mes. Costa insisteix en la proposta d’una comunitat econòmica ibèrica, amb especial atenció a l’energia.

Portugal celebrarà eleccions generals el 30 de gener.

La nova aliança franco-italiana obliga Espanya a una entesa més gran amb Portugal