Els harkis, un trauma francès
Macron demana perdó per la traïció als soldats algerians lleials a París
Al palau de l’Elisi es van pronunciar ahir paraules molt dures per a un país sempre temptat per l’orgull de la seva grandeur. Emmanuel Macron va presidir un homenatge als harkis, els algerians que van servir a l’exèrcit francès durant la guerra d’independència del país nord-africà (1954-1962). Va ser un col·lectiu de desenes de milers de persones, cruelment tractades per l’Algèria independent, que les acusava de traïdores, i també per França, molt ingrata, que les va tancar durant anys en uns camps d’internament semblants a presons.
“No és una distopia, és una realitat”, va dir una de les oradores que van precedir Macron. Dalila Kerchouche, filla de harki, periodista i escriptora, va néixer en un d’aquests camps de la vergonya, al sud de França, envoltat de filferros espinosos. La seva família s’hi va estar dotze anys. Algunes van estar-s’hi el doble. “El seu únic crim va ser haver servit lleialment a la bandera francesa”, va subratllar.
El germà de Kerchouche es va suïcidar, amb 35 anys, per seqüeles del calvari psicològic. Altres nens van morir durant l’internament, per desnutrició. Els seus cadàvers van ser trobats molt després en fosses secretes. “Fins i tot ells eren indesitjables”, es va lamentar l’escriptora.
El general De Gaulle, la figura nacional més reverenciada, no va complir la seva promesa de protecció als harkis, hereus d’unes tropes colonials que van vessar la seva sang per França en totes les guerres des de la de Crimea, incloent les dues conflagracions mundials. Només unes desenes de milers d’excombatents i les seves famílies van ser admesos legalment a França, encara que en condicions ignominioses. Un altre contingent va aconseguir arribar-hi de manera clandestina. Es calcula que uns 70.000 van morir a Algèria, sense poder-se’n escapar, molts d’ells torturats. París va tancar els ulls davant aquesta tragèdia i va voler esborrar-la de la memòria. És un trauma encara molt viu en la consciència francesa. Es calcula que els harkis van arribar a ser 200.000 en l’època colonial. A França en queden vius uns 3.000, però els seus descendents formen una comunitat d’uns 400.000 membres. Ser fill o net de harki encara és una etiqueta incòmoda en alguns ambients.
El discurs de Macron va ser interromput en diverses ocasions per alguns dels assistents, familiars de harkis, sobretot una dona que cridava i plorava. El president va tenir força paciència i va intentar calmar-la i oferir-li arguments. El cap de l’Estat, pertanyent a una generació per a la qual la guerra d’Algèria és una realitat molt llunyana, va reconèixer que França té “un deute” amb els harkis. “Demano perdó –va dir–. No oblidarem”. També va anunciar un projecte de llei per millorar les indemnitzacions als harkis vius i a les seves vídues.
Per a Macron és molt important abordar sense por, i amb voluntat d’exposar la veritat, els episodis més incòmodes de la història francesa, ja sigui el període napoleònic, el col·laboracionisme amb els nazis del règim de Vichy o la colonització francesa a Àsia i a l’Àfrica. El cas
El president vol abordar els capítols més dolorosos de la memòria nacional amb un afany de veritat
d’Algèria és molt especial perquè França va viure la seva pèrdua de manera molt dolorosa i es va provocar un èxode de centenars de milers de persones, els pieds-noirs. La guerra va ser terrible, amb greus abusos en els dos bàndols. L’actual president ja va provocar un fort sotrac quan el 2017, sent candidat a l’Elisi, va afirmar que la colonització havia estat “un crim contra la humanitat”. Els francesos més nacionalistes no li han perdonat mai aquesta frase. Per a Macron, serà molt delicat celebrar, el març de l’any que ve, el 60è aniversari dels acords d’Evian, que van desembocar en la independència algeriana. Haurà de fer grans equilibris per no ferir sensibilitats, a França i a Algèria.
En la intervenció d’ahir, a més del mea culpa, Macron va voler transmetre un missatge d’esperança i optimisme, també integrador. Per això va recordar que, entre els descendents dels harkis, avui plenament francesos, hi ha escriptors i diplomàtics, alcaldes i historiadors, periodistes i cineastes. “Són destins francesos exemplars”, va emfatitzar. I davant els exemples d’odi, intolerància i racisme encara contra ells, va ser taxatiu: “Quan s’insulta un harki s’insulta França”.