Gestores amb desgràcia
Dues de les pitjors decisions de la història del club les van prendre juntes accidentals
D’actuacions discutibles de juntes gestores n’hi ha moltes. Com ara la compra d’Arda Turan a l’Atlètic per 34+7 milions d’euros el juliol del 2015. Ara bé, res comparable amb dues de les decisions esportives més nefastes de la història del FC Barcelona: la cessió (forçosa) dels drets sobre Alfredo Di Stéfano al Reial Madrid, el 1953, i la catastròfica venda de Luisito Suárez a l’Inter de Milà el 1961. En tots dos casos els estatuts del club no concretaven quins poders tenien les directives provisionals, més enllà de mantenir en funcionament l’entitat fins a l’elecció del nou president. En tots dos casos les respectives juntes gestores van signar documents que formen part de la història negra del club.
ADEU, DI STÉFANO. L’estiu del 1953 el Reial Madrid i el Barcelona van mantenir una pugna que ha passat a la història per quedar-se Alfredo Di Stéfano, futbolista que oficialment pertanyia a River Plate però que havia fugit de l’Argentina i jugava al Millonarios de Bogotà, fora del control de la FIFA. El Barça va negociar amb el River i va pagar religiosament la compra dels drets del que després s’ha considerat un dels millors futbolistes de tots els temps. Però el Madrid s’hi va immiscir i després de fracassar amb el River va negociar amb el Millonarios, que legalment no podia vendre res. La situació semblava clara, fins que van intervenir els gestors esportius espanyols i el delegat nacional d’Esports, el general José Moscardó, va ignorar l’informe federatiu (“el que ha signat el Madrid és paper mullat”) i va forçar un acord: Di Stéfano jugaria alternativament amb el Madrid i amb el Barcelona, un any a cada equip. Indignat i pressionat fins i tot en els seus negocis personals, el president del Barça, Enric Martí Carreto, va presentar la dimissió i amb ell tota la directiva en bloc, una possibilitat no prevista als estatuts del club, que va quedar en mans de la Federació Catalana. Es va formar una gestora amb expresidents i Agustí Montal (pare) va ser l’encarregat de tancar l’ignominiós i humiliant acord que cedia al Madrid els drets que el Barça tenia sobre Di Stéfano. És més, el club blanc pagaria a terminis les quantitats (4,5 milions de pessetes) que el blaugrana ja havia abonat al comptat a River Plate. Amb burla inclosa: “És que nosaltres som gent modesta i no podem avançar aquestes quantitats”, van dir a Montal. El Madrid de Di Stéfano va guanyar cinc Copes d’Europa consecutives.
BON VIATGE, LUISITO. La nit del 28 de febrer del 1961 un reduït grup de periodistes muntava una guàrdia somnolenta a les oficines del FC Barcelona. Sonaven tambors de dimissió. A dos quarts de tres de la matinada per fi es va entreobrir una porta i el secretari del club, Joaquim Viola (alcalde de Barcelona el 1975 i assassinat amb una bomba lligada al pit el 1978) va facilitar una breu nota de premsa: el president Francesc Miró-Sans, l’impulsor del Camp Nou, deixava el càrrec. Segons marcaven els estatuts de l’època, el vicepresident primer l’havia de reemplaçar. La comesa d’Antoni Julià de Capmany era convocar una assemblea de compromissaris per elegir nou president, però la Federació Espanyola no la va autoritzar fins al 7 de juny “per no entorpir la marxa esportiva del club”. Durant tres mesos el Barcelona es va mantenir sota el control d’un president provisional, amb un entrenador provisional (Enrique Orizaola, segon de bord, havia rellevat Ljubisa Brocic al gener) i s’encaminava cap a la que havia de ser la seva primera final de la Copa d’Europa, el 31 de maig a Berna davant el Benfica (2-3). En aquest interregne va arribar la fabulosa oferta de l’Inter de Milà per fitxar Luisito Suárez, que acabava de rebre la Pilota d’Or del 1960 i, amb 26 anys acabats de fer, havia de sostenir la reconversió de l’equip davant la retirada imminent de Kubala. El 23 de març el gerent blaugrana, Joan Gich, declarava a la premsa que “no hi ha diners al món per comprar Suárez” (es parlava d’una oferta de 30 milions de pessetes, una barbaritat). Amb tot, lentament les pressions de l’Inter van aplanar les reticències. El secretari del club negre i blau, Italo Allodi (anys més tard el prestigiós periodista britànic Brian Glanville el va acusar de corruptor d’àrbitres) va moure els fils i va aconseguir una gran victòria quan el mateix Suárez, que tenia contracte per quatre anys més, va declarar a la premsa del 13 de maig: “Me’n vull anar; el que m’ofereix l’Inter és una bogeria”. Dos dies més tard Allodi tornava a negociar amb la gestora i no fugia d’estudi: “Hem advertit el Barcelona sobre els problemes que comporta retenir un jugador contra la seva voluntat”. La gestora va assegurar repetidament que no decidiria res sense el vistiplau dels dos candidats a president, Jaume Fuset (proposava cedir-lo un any i després decidir) i Enric Llaudet (demanava que no se signés res fins a les votacions). El 20 de maig es va saber que Suárez s’havia reunit amb Helenio Herrera, tècnic de l’Inter, a Canes. I només cinc dies abans de la final de Berna, en què Suárez va jugar a un nivell excel·lent, el futbolista gallec era traspassat a l’Inter. Segons la premsa de l’època, per 25 milions i un contracte de 12 en tres anys per al futbolista. Suárez va vestir de blaugrana per última vegada en la desgraciada final dels pals i des de Suïssa, sota el guiatge d’HH, va volar directament a Milà, on conqueriria dues vegades la Copa d’Europa.