Oliva, capital del món
Aquesta setmana, la ruleta dels premis literaris ens deixa la impagable imatge del poeta Francisco Brines parlant amb la premsa, agraït i feliç pel premi Cervantes, des del balcó de la seva casa de camp. Brines té vuitanta-vuit anys i una salut que combina dues paraules que comencen amb F: fragilitat i fortalesa. Per dir-ho amb uns versos d’un dels seus llibres més coneguts, El otoño de las rosas: “Vives ya en la estación del tiempo rezagado:/ lo has llamado el otoño de las rosas./ Aspíralas y enciéndete. Y escucha,/ cuando el cielo se apague, el silencio del mundo”. Tot i que no la citi literalment, aquesta casa de camp d’Elca és central en la seva obra i també en la seva vida d’amic i mestre de poetes. En aquesta casa, que ara és la seu de la fundació Francisco Brines, ha acollit diverses generacions de poetes que venien a conversar-hi. Justament, arran del premi, Marta Clos comparteix una foto que va fer l’estiu passat a la casa. S’hi veu Brines caminant de bracet amb Enric Sòria, tots dos d’esquena a l’objectiu de la càmera, trepitjant un escaquer enrajolat, camí de la mirífica llum de la porta d’eixida. La foto és magnífica. L’octogenari Brines vesteix amb colors clars i s’ajuda amb un bastó. El seixantí Sòria, de fosc, recolza la mà lliure en el respatller d’un balancí que sembla de balca, com dos altres balancins més que evoquen el suau bressoleig de les converses que es deuen haver descabdellat a la sala. Dels sis
Brines té vuitanta-vuit anys i una salut que combina dues paraules que comencen amb F: fragilitat i fortalesa
quadres que omplen el pany de paret a tocar de la porta n’hi ha un que sobresurt del conjunt per la seva lluminositat, més pròpia d’un vitrall, i justament mostra l’interior d’una casa que emmiralla aquesta. Enric Sòria, notable poeta i assagista, també és fill d’Oliva, com Brines, a la mateixa comarca d’escriptors com Ausiàs March o Joanot Martorell, tots dos de Gandia. Literàriament, el nom de la Safor, repetit moltes vegades, s’emmiralla amb força.
Per acabar-ho d’adobar, veig que la directora de la Fundació Francisco Brines és Àngels Gregori, també poeta i també d’Oliva. Gregori, actual presidenta del PEN català, es va donar a conèixer guanyant el premi Amadeu Oller de poesia l’any 2003 quan tot just tenia divuit anys. Però dos anys abans ja havia demostrat ser una molt bona lectora guanyant un dels premis d’un concurs literari ben peculiar que vam publicar aquí a La Vanguardia. Es deia “El detector de plagios”. Cada setmana jo publicava dos poemes, un en català (Foix, Ferrater, Marçal, Brossa...) i un en castellà (Lorca, Alberti, Paz, Gil de Biedma...) fets seguint la tècnica medieval dels centons, és a dir, recombinant versos manllevats d’un poeta amb dues limitacions: mai cap vers incomplet ni dos versos seguits. Els lectors havien d’endevinar el poeta i de quin poema venia cada vers. Tot això passava abans del déu Google. Àngels Gregori va venir a recollir el premi a la redacció de La Vanguardia amb els seus pares i va confessar que el poeta que li havia fet passar més hores a la biblioteca d’Oliva per localitzar els versos manllevats havia estat Vicent Andrés Estellés, poeta prolífic de Burjassot.