La duquessa de Downing Street
És encantadora i enginyosa com Ana Bolena, i manipuladora i ambiciosa com Lady Macbeth. Ha canviat la imatge de Boris Johnson i cada cop influeix més en les seves decisions polítiques
Dennis Thatcher deia que el secret de ser un bon consort era “ser sempre present, però mai allà”; Theresa May definia Philip com la seva “roca”, la persona que li servia un whisky i li feia l’esmorzar els dies dolents; Cherie Blair, prestigiosa advocada, es considerava (amb raó) al mateix nivell intel·lectual que Tony; Samantha Cameron, exitosa empresària, va empènyer David a la legalització del matrimoni gai i a donar la benvinguda a refugiats sirians; Sarah Brown dirigia una organització caritativa; Clementine Churchill aconsellava el seu marit en qüestions no només polítiques sinó també militars, el treia del pou en els seus freqüents atacs depressius, reescrivia els seus discursos i evitava que fes ximpleries. “Si no fos per mi –va redactar en una nota en ocasió del seu 40è aniversari de noces–, la Gran Bretanya no hauria guanyat la guerra”.
I Carrie Symonds? Carrie és diferent de totes les seves predecessores, començant pel fet que és l’única primera dama en la història del
Regne Unit que no està casada amb el premier, sinó que és la seva promesa. I la més jove en 173 anys d’història d’aquest país. De fet, fins ara cap líder britànic havia viscut en el número 10 amb una dona que no fos la seva esposa.
Els últims dies Symonds ha adoptat un paper molt més actiu a la política del Regne Unit, influint decisivament en l’acomiadament de Dominic Cummings, fins ara l’assessor més influent del seu marit, i de Lee Cain, responsable de Comunicacions que estava a punt de ser promocionat a cap de Gabinet. Ha estat comparada amb Lady Macbeth –forta, ambiciosa, cruel, manipuladora...– i amb Ana Bolena –enginyosa, xarlatana, plena de confiança, amb un temperament explosiu...–. Però en realitat és la “duquessa de Downing Street”, com Caterina és la de Cambridge, Meghan la de Sussex, i Camil·la la de Cornualla. Les altres manen en la iconografia dels Windsor, ella en la del número 10.
Que un consort trobi l’equilibri perfecte entre la seva funció pública i el seu suport personal al primer o la primera ministra no és tasca fàcil. A Dennis Thatcher se li lloava que exercís d’element estabilitzador, però se’l criticava per interessar-se més pel golf i els gintònics que per les qüestions de govern; de Cherie Blair es deia que li agradaven massa els diners (no es va oblidar mai d’haver malvenut el pis de la família a Islington per traslladarse a Downing Street); Philip May, un banquer d’inversió, no va dubtar a donar les seves opinions sobre el Brexit; Mary Wilson, Norma Major i Audrey Callaghan han estat menystingudes (injustament) per fer de mestresses de casa i acontentar-se amb servir el te i els entrepans en les reunions socials.
Carrie té 32 anys, vint-i-quatre més que Boris (amb qui té un fill de set mesos), però el seu caràcter és fort i no dubta a exercir la seva influència. No només en l’acomiadament de Cummings i Cain, sinó en la necessitat de donar una nova orientació al Govern, amb més èmfasi en el consens i menys en la revolució permanent. En millorar les relacions amb els diputats i el grup parlamentari conservador, que estaven pràcticament destruïdes. Li interessen molt les causes mediambientals i de protecció dels animals (va intervenir per impedir una matança massiva de teixons), i és el motor darrere de les decisions del seu promès de prohibir la compra de cotxes de gasolina i dièsel d’aquí deu anys, i que els habitatges de nova construcció no tinguin calderes de gas. No només ha posat a dieta el seu nòvio (que ara surt a córrer cada dia i menja bròquil i bledes, convençut que el coronavirus el va atacar fort pel seu sobrepès), sinó que si fos per ella faria aprimar fulminantment tot el país.
Però en realitat és una ultraconservadora, ortodoxa del Brexit, unionista a ultrança, sense més interès per la distribució de la riquesa o la justícia social. Filla il·legítima, fruit d’un embolic entre un dels fundadors de l’Independent i una advocada d’aquest diari estant tots dos casats, la mare es va encarregar de criar-la i el pare de pagar-li l’educació en una escola privada de Londres que costava 25.000 euros a l’any. Va estudiar Història de l’Art i Teatre a la Universitat de Warwick, però la seva carrera com a actriu va acabar com el rosari de l’aurora, quan no va aconseguir un paper secundari en una pel·lícula protagonitzada per Keira Knightley.
Symonds es va reciclar com a experta en Comunicacions, ocupant diverses posicions en el Partit Conservador entre el 2009 i el 2017, però va haver de renunciar com a màxima responsable després de veure’s embolicada en un escàndol de despeses, acusada de passar massa factures de taxis (ella diu que va ser una revenja interna).
Va conèixer Boris el 2010, treballant a la seva campanya per a la reelecció com a alcalde de Londres, quan ell (un faldiller empedreït) estava casat. En una dècada s’ha convertit en la seva promesa, ha canviat la seva imatge i la seva guàrdia pretoriana i ha ascendit “duquessa de Downing Street”.
És una conservadora preocupada pel medi ambient, l’obesitat i els drets dels animals