L’última advertència
El Banc Central Europeu (BCE) va llançar ahir la seva última advertència abans de la presentació avui per la Comissió Europea de la seva proposta de fons de recuperació econòmica. El vicepresident del BCE, l’espanyol Luis de Guindos, va ser l’encarregat d’advertir que l’eurozona s’enfronta a una potencial crisi de deute públic de dimensions molt superiors a la dels anys 2010-2012. Si els mercats interpreten ara que Europa deixa sols els estats més afectats per la pandèmia, quan emprenguin les emissions de centenars de milers de milions d’euros de nou deute que necessitaran, l’atac serà ferotge. I com que la majoria d’aquells títols, a més d’als comptes del banc central, estan en mans dels bancs privats de cadascun d’aquells estats, es podria acabar desencadenant un tsunami financer devastador.
El BCE ha evitat aquest escenari depressiu, ha estat el gran dic de contenció, amb compres massives, fins a 3 bilions de deute té al seu balanç. Però està arribant als seus límits. No només en termes d’acció monetària, és obvi i es constata cada dia que rebaixar els tipus d’interès no és per si sol una palanca suficient per impulsar l’activitat econòmica, ni el consum i la inversió. Encara que com que la compra de deute públic evita pujades d’interessos doloroses, alhora que inútils ajustos de despeses als països més endeutats, ja només per això és valuosa per si mateixa. Malgrat que també fa més rics els que ja ho són.
El veritable límit per a l’acció del BCE és d’ordre geopolític. El creixent rebuig de l’opinió pública del centre i del nord d’Europa als seus programes massius de compra de deute, concentrada als estats del sud. I l’últim exemple d’això, i de lluny el més preocupant i transcendent, ha estat la sentència del Tribunal Constitucional alemany contra les primeres línies de compres, anteriors fins i tot a l’actual paquet de 750.000 milions vinculat a la pandèmia.
És una asimetria, per desgràcia tan gràfica i visible com si hagués estat retallada amb esquadra i cartabó sobre un mapa d’Europa, que és difícil de suportar tant per als que presumeixen d’estalviadors, i per tant són creditors, com per als que suporten l’estigma de malgastadors, i per tant són deutors.
Però no és només una divergència del passat, el que va passar en la gran recessió del 2008, ni de futur, què passarà d’aquí uns anys en aquests dos grans blocs econòmics. És una punyent realitat de cada dia durant aquest interminable confinament i col·lapse econòmic.
Dos exemples d’ahir. El Govern alemany prepara un segon pla d’ajuts i estímuls econòmics d’entre 50.000 i 100.000 milions d’euros. L’anterior va ser d’uns 800.000 milions. Aquest paquet addicional inclourà ajuts a pimes, ajornaments i condonacions fiscals i, quanta enveja provocarà al sud del continent!, rebaixes d’impostos. Entre ells l’impost de solidaritat instaurat el 1991 per finançar la unificació del país després de la caiguda del mur de Berlín.
Emmanuel Macron, el president francés, que tampoc no té uns comptes públics com per tirar coets, ha promès un pla d’estímuls per al sector de l’automòbil de fins a 8.000 milions d’euros.
Divergència europea: Alemanya prepara un altre gran pla de xoc; Macron, ajuts a l’automòbil
Un pla de salvació dels dos grans grups automobilístics francesos que, de passada, ajudarà la resta dels que fabriquen al país a mantenir l’ocupació i esmorteir el cop.
Els dos governs sumen plans de xoc a un Estat de benestar molt més generós i amb una economia amb constants vitals molt millors que les del sud, en termes d’ocupació i riquesa.
Costa d’imaginar mesures d’un pes similar a Espanya o Itàlia, pensant-s’hi molt cada dia, i ajornant emissions de deute en espera dels diners de l’amic europeu. Fins i tot el lloable ingrés mínim vital, la mesura estrella del Govern, ve marcat per la necessitat defensiva davant la duresa social del que pugui venir. La proposta de la Comissió Europea definirà la dinàmica de la Unió, bé cap a una divergència més gran, la qual cosa seria corrosiva per al seu futur, bé cap a la recuperació de la convergència, cosa que permetria superar la crisi sense obrir noves ferides. El debat sobre aquella proposta és de la màxima importància, per això caldrà analitzar-la amb franquesa i pensant en els seus efectes reals.