Quins dos pintors del Renaixement són víctimes d’un sonat ‘fake’?
Eren joves i es volien menjar el món, tot i que no són pocs els escrits que els situen servint safates de menjar abans que la posteritat els exaltés com dos dels genis del Renaixement.
Malgrat que els seus estils pictòrics s’assemblin poc, tots dos van estudiar amb Verrocchio a Florència. Fins i tot van poder compartir complicitats pintant l’obra del mestre Baptisme de Crist, considerada la primera gran contribució com a aprenent del més jove dels dos i que també va rebre els traços del company, ja més veterà.
Va ser en aquesta època de col·leguisme quan es va començar a cuinar la mentida. Segons expliquen les fonts, el jovenet, fill bastard d’un notari, va treballar de cambrer en una taverna per guanyar-se uns florins, i fins i tot va fer els seus primers passos als fogons (la vida dels estudiants semblaria que ha canviat poc en 500 anys). Un un incendi va obligar a tancar el restaurant i és llavors quan convenç el seu amic d’estudis per obrir un negoci de restauració. Fins i tot se sap el nom que tenia: L’ensenya de les tres granotes.
I allà treballarien tots dos: Leonardo Da Vinci, el pioner, i Sandro
Botticelli, el seu còmplice, substituint els pinzells per olles i paelles, i els pigments de les pintures per la deliciosa matèria primera de la Toscana. Resultat: la seva cuina no va convèncer perquè experimentaven amb les receptes, servint plats amb poc menjar tot i que amb rics contrastos cromàtics i gustos. Sí. Leonardo com a precursor de Ferran Adrià. Amb el geni florentí, capaç de tot i de més, no se sap mai. Però aquesta vegada era massa bonic perquè fos cert.
La mentida àmpliament difosa surt del fals Codex Romanoff, suposadament escrit per Leonardo, en què es basa l’obra Cuadernos de
cocina de Leonardo, de Shelagh i Jonathan Routh, publicada a Anglaterra el 1987. A Espanya va arribar el 1999 editada per Temas de Hoy (Planeta). La intenció dels autors era crear un divertiment amb receptes escrites per Leonardo, com
Pota d’una granota sobre un fulla de dent de lleó, acompanyades d’artefactes de cuina inventats per ell, com el llevataps per a esquerrans. Però l’obra estava tan ben fonamentada que “es va donar per fet que era certa”, recorda José Carlos Capel, responsable de l’edició espanyola. “Era el llibre més llegit a les escoles de gastronomia, i fins i tot Néstor Luján em va trucar per preguntar-me si era autèntica; va fer dubtar el gran expert”, afegeix.
El seu contingut va créixer com l’escuma. A internet hi ha infinitat d’escrits que expliquen, com a reals, les virtuts i les històries gastronòmiques de Da Vinci basades en aquesta obra fake. La mentida va triomfar fins i tot sobre la possible veritat. Leonardo i Botticelli podrien haver tingut un restaurant, però quin historiador seria capaç d’afirmar-ho a falta de proves? Del que no hi ha dubte és que Leonardo va ser un gran aficionat a la cuina, però encara faltava molt perquè arribés la nouvelle cuisine o El Bulli.