La fascinació per la Xina
Se sorprenia Josep Borrell fa un parell de dies que tots els milions de pastilles de paracetamol que s’han consumit a Europa durant la Covid-19 haguessin estat adquirides a la Xina. El ministre d’Afers Exteriors de la UE constatava una dada que reflectia no només la falta de previsions europees davant una eventual irrupció d’una pandèmia com la que encara patim, sinó també la incapacitat de l’encara potent indústria farmacèutica europea per proveir els ciutadans de la
Unió d’un medicament imprescindible per mitigar els primers símptomes del virus. Els partidaris de les conspiracions ja han posat en circulació la idea que la Xina ens envia el coronavirus i, al seu torn, ens facilita màscares, medicaments i material sanitari per combatre-la. Negoci rodó. Estimo que no és així.
Hi ha un desànim generalitzat en una Europa en la qual han tornat temporalment les fronteres, la Gran Bretanya se n’ha anat, cadascun dels 27 estats de la Unió va pel seu compte per combatre la pandèmia i les aliances comercials, militars i polítiques amb els Estats Units han estat refredades pel populisme nacionalista de Donald Trump. Si fa trenta anys el president nord-americà, republicà o demòcrata, era una garantia per a l’estabilitat de les democràcies occidentals, avui no s’espera que la solució o l’ajuda vingui dels Estats Units, que s’han enretirat de molts dels seus compromisos internacionals.
Però els presidents són passatgers i els estats perduren. Davant aquesta realitat els cants de les sirenes de l’Imperi del Centre, com s’autoqualificaven els regnes de les dinasties fins que va caure l’últim emperador el 1914, sonen complaents en moltes democràcies que, per definició, sempre estan en discussió i aparentment són inestables.
La Xina ja no és un país de pagesos encara que més de cinc-cents milions viuen al camp i del camp. Però el president Xi Jinping pot mostrar que és el país que té més propietaris d’habitatges del món, el que més usuaris d’internet utilitzen la xarxa global, el primer en nombre de graduats universitaris – fa dos anys van acabar la carrera quatre-cents mil enginyers– i, perquè no falti res, és el que subministra més multimilionaris, segons alguna de les publicacions que es dediquen a elaborar aquestes classificacions. La pobresa extrema, segons The New York Times, és inferior a l’u per cent.
I per completar el mosaic, és oportú afegir que l’estructura d’aquesta gran potència industrial i comercial descansa sobre vuitanta milions de xinesos que són membres del partit comunista. Els habitants de Hong Kong saben que la fórmula postcolonial britànica d’“un país, dos sistemes” està certament en perill després de mesos de protestes dels hongkonguesos per preservar un règim de llibertats.
Europa pot caure en la temptació de posar la Xina com a exemple perquè és un país que funciona, hi ha ordre, creix econòmicament de manera continuada i el seu expansionisme és comercial i no cultural.
La fascinació oriental ha captivat els europeus des que el venecià Marco Polo va posar els fonaments de la ruta de la seda al segle XIII. Napoleó va dir fa uns dos-cents anys que “allà dorm un gegant que quan es desperti sacsejarà al món” i el gaullista Alain Peyrefitte va escriure la cèlebre obra Cuando China despierte el mundo temblará . André Malraux, novel·lista, aventurer, historiador i ministre gaullista de Cultura, va basar la seva novel·la La condició humana en la guerra civil xinesa del 1927 al 1949. La revolució cultural i el Llibre roig de Mao van ser enaltits per Baltasar Porcel en la seva etapa maoista. Anys més tard va editar un llibre, també vermell, sobre els pensaments de Jordi Pujol.
El problema de totes aquestes meravelles xineses és que manquen d’una cosa tan elemental com és la llibertat individual. La UE, a excepció d’Itàlia, no vol caure en la trampa de les inversions xineses que ens salvin dels nostres problemes. Encara que Trump sembla haver trencat amarres amb Europa, la sintonia transatlàntica és molt més sòlida que la que es pugui establir amb la Xina.
Seria un error menysprear el potencial de la Xina, que juga obertament a la globalització i al lliure comerç. La seva penetració econòmica a Occident, a l’Àfrica i a la resta d’Àsia és inqüestionable. Però el seu model polític i cultural és molt improbable que Europa l’assimili, entre altres raons perquè els xinesos tampoc no pretenen exportar la seva cultura sinó els seus interessos.
Aquesta pandèmia tindrà moltes conseqüències encara desconegudes. Però una d’elles hauria de ser centrarse a recuperar la capacitat creativa i productiva d’Europa en els camps de la ciència, la indústria i les noves tecnologies. Els ponts atlàntics des del punt de vista del coneixement i d’interessos empresarials no s’han trencat perquè la necessitat del seu manteniment és mútua, al marge de les cúpules polítiques.
La Xina és respectable com a gran potència econòmica i cultural amb una influència a tot el continent asiàtic, però els aliats naturals d’Europa, des de tots els punts de vista, són els països amb els quals compartim valors democràtics i el respecte a la dignitat de les persones.
Els aliats naturals d’Europa són els països amb valors democràtics que garanteixen les llibertats