Morir a destemps
La necrologia no és una ciència exacta. Si el mateix dia moren dos novel·listes de prestigi, pot passar que la mort de l’un vampiritzi la de l’altre. És com si el calendari establís el seu propi dret d’admissió amb una tanda macabra. Va passar la setmana passada. Amb poques hores de diferència van morir el xilè Luis Sepúlveda i el brasiler Rubem Fonseca. Més conegut i llegit a casa nostra, i amb l’afegit d’actualitat d’haver mort a causa del coronavirus i de tenir vincles sòlids amb Espanya, Sepúlveda va atraure l’atenció periodística que homenatja una vida i una obra. Fonseca, en canvi, va quedar en segon terme. Al Brasil i a Portugal la situació devia ser la inversa i la prioritat de la notorietat de proximitat probablement va arraconar la notícia de la mort de Sepúlveda. Per sort, el periodisme és prou dinàmic per permetre que una necrològica es publiqui uns dies més tard, com va passar dimarts a La Vanguardia amb l’article d’Antonio Lozano sobre Fonseca. Era un acte de justícia que, com ha passat en altres ocasions, corregeix retrospectivament possibles oblits.
Parlo de memòria, però diria que vaig descobrir Fonseca a finals dels setanta, gràcies a l’esplèndida col·lecció universal de Bruguera, amb El cobrador. Més endavant va arribar El
gran arte (Seix Barral), que consolidava la fascinació per una manera d’escriure precisa, descarnada, i una visió gens lírica ni eufemística de la violència i el sexe. Fonseca va ser el que el tòpic defineix com a autor de culte. Això vol dir que quan ensopegaves amb algun dels seus lectors (Quim Monzó, Manel Ollé o Federico Campbell...) ho celebraves amb l’orgull inútil de pertànyer a una secta fraternal. De culte també vol dir que no es venia prou per justificar una edició endreçada i fidelitzada dels seus llibres. Resultat: sortien seguint meandres insondables, qui sap si com a conseqüència d’un laberint d’agències literàries o d’una ruleta a l’hora de seduir els editors. De vegades eren novel·les negres o reculls de contes, i de vegades eren edicions xilenes o mexicanes d’articles i assajos minoritàriament celebrats com La novela murió (Tajamar Editores).
El llibre comença amb una pregunta: “¿Murió la novela?” i no triga gens a respondre amb ironia: “Tal vez lo que está sucediendo es lo siguiente: la literatura de ficción no se ha acabado, lo que está desapareciendo es el lector. ¿Podrá llegar a ocurrir la paradoja de que sea el lector el que se extinga y no el escritor?” Avui que la ressaca de Sant Jordi és especialment dolorosa, no sé si és un bon dia per intentar respondre la pregunta. Però sí per recuperar els llibres de Rubem Fonseca, el novel·lista que va morir el mateix dia que Luis Sepúlveda (i viceversa), quan la novel·la encara no havia mort però el món editorial (editors, distribuïdors, llibreters, escriptors i lectors) estava vivint la seva pitjor crisi.
En un dels seus últims llibres Fonseca ironitzava sobre el mite perpetu de la mort de la novel·la