Que torni el ‘hard’
Això no és una crítica musical del company Esteban Linés a les pàgines de Cultura de La Vanguardia. Ni tampoc una reivindicació de les estridències metal·leres d’aquelles bandes grenyudes que a servidor, fa un quart de segle, ja li semblaven vellotes. La súplica que encapçala aquesta crònica té, això sí, un cert tuf vintage .Ésla demanda gairebé desesperada de Joan Clos, un exalcalde que, com els dos que el van succeir en el càrrec, el també socialista Jordi Hereu i el convergent Xavier Trias, contempla la Barcelona del 2019 i la veu mancada d’un projecte transformador, ambiciós, una ciutat òrfena d’arguments polítics per rebatre l’excusa que justifica la falta de determinació en la presa de decisions en el fet –sens dubte real– que les coses, avui, són molt més complexes que abans.
Amb el pretext de fer-los dialogar amb Andreu Ulied, autor del llibre acabat de publicar Barcelona pròxima, el Col·legi de l’Enginyeria de Camins, Canals i Ports, casa d’una gran família de polítics i tècnics que van contribuir des de primeríssima fila a canviar aquesta ciutat i aquest país, va tenir la feliç idea de reunir en un debat vibrant als tres anteriors alcaldes de la capital catalana. Moderats per la periodista de Betevé Eva Arderius, exitosa mestra de cerimònies televisives en les inacabables matinades de contenidors cremats, Clos, Hereu i Trias, molt més desimbolts que quan tenien obligacions institucionals, per instants desencadenats, van delectar la platea amb un exercici de passió per Barcelona.
Van intentar no caure en la malenconia, per bé que no sempre ho van aconseguir. Es van discutir, es van clavar alguns dards, però els últims alcaldes socialistes i l’únic convergent van traçar una línia de continuïtat en el poder que es remunta molt més enllà dels 18 anys al capdavant de l’Ajuntament que sumen entre els tres. Una línia sobre la qual Xavier Trias va situar, per descomptat, Pasqual Maragall, Narcís Serra, però també l’alcalde predemocràtic José María Socías Humbert i, amb totes les precaucions degudes, el franquista ideòleg de la gran Barcelona, José María de Porcioles. Alcaldes, tots ells, d’una Barcelona agraciada pels grans encerts de les seves primeres autoritats i perjudicada pels seus errors, que també n’hi va haver i no van ser pocs, però que “pensava en gran”, un bon costum que, segons Joan Clos, s’ha perdut i que convindria anar recuperant. “Hem de passar del soft al hard de nou”, va exclamar l’alcalde del Fòrum 2004, que va propiciar l’última gran transformació del litoral barceloní i que abans, a l’ombra de Maragall, va tenir un paper decisiu en la transformació i millora, per molt que els dolgui a alguns nostàlgics, de Ciutat Vella
“Continuem necessitant un projecte de transformació”, va insistir Jordi Hereu, que va admetre que “tenim el motor avariat, i això és responsabilitat de tots”. “Fan falta projectes transcendents i rellevants”, va afegir Joan Clos lamentant la falta d’ambició dels governants actuals (Barcelona no es pot quedar aturada i tranquil·la, fent la migdiada) i trobant a faltar aquella burgesia barcelonina dels anys vuitanta i noranta que es va arremangar en la tasca de construir la ciutat d’èxit que ara mostra símptomes de debilitat. “El gran projecte de Barcelona ha de ser solucionar el problema més important: evitar que la gent no caigui en la pobresa”, va sentenciar un Xavier Trias que, en contra del que podria semblar per la seva afirmació, va expressar la seva total discrepància amb la persona que el va fer fora del càrrec. “Lluitar contra la pobresa no és crear cooperatives de beneficència sinó activitat econòmica de debò”, va assenyalar el predecessor d’Ada Colau; això sí, sense esmentar en cap moment el nom del seu Satanàs particular.
En un fòrum d’enginyers i en un col·legi professional que té com a degà Oriol Altisench, un dels principals defensors a l’Ajuntament del tramvia per la Diagonal, els convidats no van poder defugir la pregunta sobre el projecte que té entretinguts els ciutadans, o més ben dit, els polítics municipals, des de fa més de deu anys. Trias va reiterar la seva aposta per “mitjans més barats i menys rígids”, reforçada per la imminent revolució de la mobilitat urbana que provocarà la conducció automàtica. L’exalcalde de CiU va deixar en l’aire un núvol d’intriga i suspens assegurant que “el tramvia és un problema de vergonyosos interessos econòmics” i es va sincerar quan va dir que, gràcies precisament al tramvia, va guanyar unes eleccions
El Col·legi de l’Enginyeria de Camins, Canals i Ports reuneix Joan Clos, Jordi Hereu i Xavier Trias en un debat vibrant
Els tres anteriors alcaldes de Barcelona troben a faltar una mica d’ambició per modelar un nou projecte de ciutat
a Hereu. Aquest, que va perdre la consulta de la reforma de la Diagonal amb la seva proposta de traçat del tramvia per l’avinguda, va recórrer a la lògica per indicar que els 5 quilòmetres que falten per unir el Trambaix amb el Trambesòs per la línia més recta justifiquen àmpliament l’obra. I Joan Clos, gaudint del seu paper d’hipercrític, va respondre a la pregunta “equivocada” de si tramvia sí o no recordant l’L9 i la necessitat que Barcelona disposi de més túnels ferroviaris i llançant una altra pregunta: “Si tinguéssiu 200 milions d’euros què faríeu, el tramvia o una altra cosa?”.