Macron, el gran provocador
L’alerta sobre “la mort cerebral” de l’OTAN rep una multitud de crítiques
Les darreres setmanes Emmanuel Macron s’ha convertit en el provocador en cap de la Unió Europea. A la cimera europea del 18 d’octubre va irritar els seus socis bloquejant l’inici de les negociacions d’adhesió amb Albània i Macedònia del Nord, un fet que va ser qualificat pel president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, com un “error històric” del qual s’avergonyia. Després, els seus reiterats passos per promoure una nova relació amb Rússia es van concretar en la ja cèlebre entrevista al The Economist del 7 de novembre, en què va demanar de reconsiderar els vincles amb Moscou, “repensar la nostra relació estratègica”. Aquesta setmana el president del Consell Europeu,
Donald Tusk, li va respondre que “espero que això no es produeixi a costa dels nostres somnis comuns sobre la sobirania d’Europa”. A més a més, Tusk va afegir que quan Macron diu que comparteix les mateixes idees que Orbán sobre això, i que espera que el primer ministre hongarès l’ajudi a convèncer els polonesos perquè canviïn la seva posició respecte a Rússia, ell li contestaria que “potser, però no a mi, Emmanuel”. Tusk deixa el càrrec l’1 de desembre, i en el seu comiat continua tan directe com sempre.
Ara bé, el plat fort de les provocacions va arribar en la mateixa entrevista, quan Macron va diagnosticar que l’OTAN està en estat de “mort cerebral”. “No hi ha cap coordinació del procediment de decisió estratègica entre els Estats Units i els seus aliats de l’OTAN. Hem vist una acció agressiva no coordinada d’un aliat de l’OTAN, Turquia, en una àrea on els nostres interessos estan en joc”, va declarar Macron amb referència a l’operació turca al nord de Síria. El president francès fins i tot va arribar a dubtar de la validesa de l’article 5 del tractat Atlàntic, el garant de la protecció, la versió atlàntica del “tots per a un i un per a tots” de Dumas.
Les paraules de Macron van ser un crit d’alerta, un avís que Europa estaria al “caire del precipici. Si no despertem... hi ha un risc considerable que, a llarg termini, desapareguem geopolíticament, o, com a mínim, que ja no tinguem el control del nostre destí”. Com a provocació va ser un èxit, però pocs han comprat el seu argument i, en canvi, les crítiques han estat dures. La cancellera Merkel va marcar distàncies, i el seu ministre d’Afers Exteriors, Heiko Maas, va declarar que, “sense els Estats Units, ni Alemanya ni Europa no seran capaces de protegir-se eficaçment per si soles”. Un llenguatge políticament molt correcte però que, per alguns, suposa un exercici propi de l’estruç. “Els europeus han de decidir. Poden continuar amagant el cap a la sorra o començar-se a prendre seriosament la seva seguretat i la seva defensa”, va escriure Judy Dempsey, analista de Carnegie Europe. Altres especialistes critiquen no tant el fons sinó les tàctiques de Macron: com es llança a la piscina sense comprovar abans si hi ha aigua a dins. “Macron té moltes més idees que altres líders europeus. Però tindria més influència si tingués la paciència de construir coalicions per defensar-les”, va apuntar Charles Grant, director del Centre for European Reform.
El Macron que apressa Europa a
La UE aprova 13 nous projectes per desenvolupar la indústria militar
Brussel·les vol vetar Turquia i limitar els contractes als EUA i al Regne Unit
Els russos volen deixar de ser els dolents de la pel·lícula. S’estimen més altres papers en els productes de ficció i entreteniment occidentals. L’Estat Islàmic, els membres del qual acaparaven els personatges dels dolents, ara per ara ha quedat relegat i la indústria audiovisual torna a perfils de malvats tradicionalment reconeixibles. L’últim lliurament de la saga de videojocs Call of
duty: modern warfare ha revifat les crítiques de certs sectors que a Rússia consideren que el paper del país en aquesta classe de productes audiovisuals, i també en determinades pel·lícules, és deliberadament negatiu. N’hi ha que creuen fins i tot, com alguns membres de l’Administració Putin, que tot plegat forma part d’una campanya de propaganda occidental per perjudicar la imatge de la federació.
Call of duty està ambientat en un escenari bèl·lic inspirat clarament en la guerra de Síria, tot i que al joc el lloc on es desenvolupa l’acció es diu Urzikistan. Els dolents són soldats russos, a qui en la versió original del joc se sent parlar la llengua de Dostoievski. Se’ls presenta com a soldats despietats que no parpellegen a l’hora de matar civils, entre els quals hi ha dones i nens.
Aquesta circumstància ha suscitat un impacte. S’han fet crides públiques perquè Call of duty sigui retirat de les botigues russes. Aquest descontentament –que no és unànime entre la comunitat de jugadors– ha fet que, fins i tot, la companyia Sony hagi decidit no incloure aquest títol al seu catàleg de la PlayStation 4 per a Rússia, tot i que continuarà disponible en la versió per a PC i per a la consola Xbox One.
La reacció contra el joc –fins i tot entre alguns sectors crítics amb el règim del president Vladímir Putin– és un episodi més que s’afegeix a d’altres que neixen del corrent d’opinió a Rússia que considera russòfobes moltes de les creacions de ficció occidentals, sobretot nord-americanes.
Maria Zajarova és la influent portaveu del Ministeri d’Exteriors rus. A l’estiu, molt abans de comercialitzar-se Call of duty, va concedir una entrevista al mitjà digital
Rasstriga en què es queixava de la imatge que traslladaven de Rússia les pel·lícules i els videojocs. “Van començar amb la confrontació de l’home contra monstres i criatures alienígenes. Ara els jocs d’ordinador distribueixen directament els rols entre països i pobles, en què personatges amb símbols d’una nació han de destruir les persones que alhora simbolitzen un altre Estat”, explicava la portaveu. “La indústria de l’entreteniment modern ensenya als nens, la generació més jove, que això és normal, que és part del món modern, que és una realitat”, deia Zajarova.
“El que ha passat amb Call of duty
era relativament previsible perquè els russos són molt sensibles a aquests temes i perquè encaixa molt bé en el relat que tothom va contra ells”, afirma Nicolás de Pedro, analista del Institute for Statcraft amb seu a Londres.
Alberto Pérez Vadillo, consultor de política internacional, especialitzat en temes russos i que per qüestions professionals passa bona part de l’any a l’antic país dels tsars, diu que allà hi ha molta gent que es demana: “Per què no ens deixen en pau? Els irrita que els intentin imposar una narrativa. Són gent instruïda i els molesta la hipocresia d’alguns plantejaments”.
Hi ha hagut intents, i es mantenen avui dia, de subvencionar creadors russos que s’atinguin a certs estàndards de narrativa, però el seu èxit, pel que sembla, no ha estat massiu, malgrat que, com recorda Pérez Vadillo, “a Rússia la població de jugadors de videojocs és gegantina, sobretot, crec, pel temps que hi fa”.
La classe d’episodis que reflecteix Call of duty a la Síria rebatejada al joc amb el nom d’Urziquistan, potser no estan tan lluny de la realitat, segons De Pedro: “Els russos, en el combat, no es plantegen restriccions si amb això s’evita exposar les pròpies forces. Per això a Síria hi ha bombardejos reiterats i deliberats d’hospitals. Envien el missatge que en aquestes zona no s’hi pot viure”.
“Segons la meva opinió, els russos són responsables directes de complicitat en genocidi i de bombardejar civils a Síria, encara que ho neguin contínuament”, afirma Leila Nachawati, professora de Comunicació de la Universitat Carlos III, especialista en el Pròxim Orient i molt connectada amb aquella realitat perquè és filla d’un ciutadà d’aquell país, avui encara en guerra.
Tot i això, per aquesta estudiosa “tant Rússia com els Estats Units utilitzen la seva indústria cultural i mediàtica com a part d’una agenda geopolítica per crear imatges deshumanitzades dels altres”.
“Tant grans mitjans al servei de la propaganda oficial com ara Russia Today com indústries culturals com ara les de Hollywood o les dels videojocs poden contribuir a aquesta agenda geopolítica construint imatges distorsionades dels altres i perpetuant estereotips. Una imatge molt comuna amb què juga la indústria russa és, per exemple, representar Europa com a homosexual, de manera caricaturitzada i denigrant, davant el mascle heterosexual hipermusculat que Rússia creu que representa”, amplia Nachawati.
“El Kremlin vol deslegitimar Occident als ulls de la societat russa, i com que qualsevol dels seus membres mínimament informat sap que els nivells de vida d’aquí són molt més alts, és per això que els elements emocionals i espirituals són tan importants. Es resumeix més o menys en aquest missatge en què es refugien: ‘Som més pobres, però som millors’”, afirma De Pedro.
L’escenari és un país inspirat en Síria, l’Urziquistan, en què els soldats russos ataquen la població civil
Sony ha retirat el joc del seu catàleg per a la PlayStation 4 a Rússia, però continuarà a la venda per a PC i Xbox