A la ment de l’enxaneta
Les colles castelleres canvien la cura emocional dels més petits
L’ èxit d’una colla castellera sempre acaba, en darrer terme, en mans de la canalla, els quatre nens i nenes escollits per les seves aptituds físiques i mentals per ocupar els tres últims pisos de la torre, el que es coneix com el pom de dalt: els dos dosos, l’acotxador i l’enxaneta, que quan fa l’aleta i aixeca el braç des de la part més alta del castell desencadena l’eufòria a la plaça. De la rapidesa, finor i capacitat de decisió d’aquests petits gegants depèn que un castell es pugui coronar, es pugui començar a desmuntar i s’arribi a descarregar, fins a donar per completada la construcció.
“Els nens tenen por del fracàs, de no fer-ho bé”, diu Maria Vall, cap de canalla dels Castellers de Vilafranca (1948), al cim casteller. Són nenes (en l’actualitat majoria) i nens d’entre quatre i dotze anys. Recau sobre ells una responsabilitat que aprenen a gestionar. Experimenten una cosa tan adulta com la pressió, el que ells descriuen com a papallones o una rateta a la panxa.
“No s’ha de fer com si el nen que puja no té por, perquè és mentida. No són superherois, són molt valents, però han d’aprendre a gestionar aquestes pors”, explica la periodista Raquel Sans, divulgadora castellera i integrant de la Colla Joves dels Xiquets de Valls (1813).
Sota el focus mediàtic, són els grans protagonistes quan una colla aconsegueix l’èxit, convertint-se, sobretot l’enxaneta, en la imatge de la glòria, però també la de la por o de la tristesa. “Cal preparar els nens psicològicament.
Comencem duent-ho a la pràctica, parlant molt amb ells, i l’últim any hem tingut l’ajuda d’una psicòloga infantil. Ens ha ajudat molt per parlar el mateix idioma que els nens i poder donar-los eines”, destaca Vall.
El món casteller està prenent consciència de la importància de gestionar les emocions dels petits. Els equips de canalla de les colles, el grup de persones que assaja específicament amb els més petits i els acompanya en cada actuació, estan introduint canvis. Noves maneres de tractar els nens amb l’objectiu d’alleugerir de pressió la part més decisiva, però també la més vulnerable del castell.
Diversos canvis introduïts per equips de canalla serveixen per constatar que s’està davant una petita revolució. Donar protagonisme a expertes en pedagogia; la introducció de la figura de la psicòloga infantil; assajos pedagògics regulars, juntament amb els de la tècnica castellera; tractar tots els nens de la mateixa manera, sense fer distincions ni premis per a les millors enxanetes, o reforçar el sentiment d’equip per repartir responsabilitats.
Diverses colles ho estan liderant. La Colla Joves dels Xiquets de Valls (1813), al bressol de la tradició, és una d’elles. La seva transformació va començar fa tres anys. Sara Álvarez, pedagoga, capitaneja des del 2017 l’equip de canalla, tot i que no és una experta castellera. Amb ella hi ha altres dones que venen del món de la pedagogia.
“No són persones petites que pugen a un castell, són nens. No s’estaven atenent del tot les necessitats pròpies de la seva edat.
Volem que se sentin acompanyats emocionalment. En colles com la nostra si un nen tenia por, se l’apartava del grup. Era com un tabú. Els fem veure que la por és una cosa normal, a què cal donar una solució. No s’amaga”, diu Álvarez.
Perquè els petits es poguessin expressar, la Colla Joves va instaurar l’assaig pedagògic, un temps que es dedica a parlar. “Es parla de tot i es treu pressió. Entre ells s’ajuden molt. Fem teràpia de grup i funciona”, explica Álvarez. Treballen també tècniques de relaxació. Els nens saben que l’èxit final del castell gairebé sempre ve donat perquè la canalla pugi bé. “Són conscients de la seva responsabilitat”, afegeix.
La psicologia es treballa al local d’assaig, però també a la plaça, quan un nen decideix baixar perquè no se sent segur. “Quan veiem un nen que està patint, en el moment àlgid, a la plaça, quan un nen diu que té por i no vol pujar, és millor deixar-lo. No he viscut cap cas que se l’hagi pogut convèncer. És millor frenar i començar de zero per superar aquests nervis. Aquí hi ajuda la psicòloga infantil”, diu Vall, dels Verds.
Els Castellers de Sants (1993) participen activament en el canvi. No lluiten per ser al cim casteller, cosa que els permet treballar amb més calma. “Una de les nostres premisses és que pujar ha de ser un premi, no un suplici. Quan caus poc les pors són més fàcils de gestionar”, explica Andreu Botella, un dels referents dels Borinots.
Les colles menys tradicionals han tingut una altra manera de gestionar la canalla, un fet que es està afavorint el canvi. “A les colles tradicionals la gestió requeia en persones que en sabien molt de tècnica, però no s’havia tingut
Els 2 dosos: de 8 a 12 anys. Aguanten l’acotxador i l’enxaneta
Acotxador: de 4 a 8 anys. Per sobre seu passa l’enxaneta. El nen més petit del castell
mai en compte que hi entenguessin de psicologia infantil; no sabien res de gestionar nens”, recorda Sans.
“Ha canviat molt com es gestiona la canalla. Fa 30 anys no hi havia un equip de canalla, com ara. Som una família i la cultura castellera marca la diferència. Tenim la millor canalla del món, saben de castells, els viuen i els dominen”, destaca Albert Martínez, cap de colla de la Colla Vella dels Xiquets de Valls (1791).
Un dels canvis més comuns és fer veure als nens que formen part d’un equip, que no estan sols. “No se’ls pot donar un protagonisme excessiu per no posar-los massa pressió ni convertir-los en estrelles sense valors”, afegeix Sans. “Vam veure que existia una necessitat des del punt de vista psicològic i emocional”, afegeix. “No tenim la pressió d’una enxaneta fent tots els castells i aquesta és una de les coses més positives. Els nens venen desitjosos de poder pujar, no pensant en la pressió de pujar”, exemplifica Martínez.
La part pedagògica dels assajos de la canalla de la Joves (Valls) inclou treballar les pors per normalitzar-les. “Intentem que els nens controlin aquests temors, que aprenguin a verbalitzar-los, que no es generin frustracions. Quan el nen es bloqueja i no vol pujar li hem de dir que això és normal, que no passa res i que es pot treballar”, raona
Sans (El gran llibre dels castells).
Històricament, hi havia la concepció que l’infant que tenia por era millor que no fes castells. “Es pensava que era millor apartarlo del grup perquè no contaminés de por els altres nens. És un canvi de mentalitat i de model; no és que abans es fes malament, ho feien bé amb les possibilitats i situació que tenien”, recorda. Molts estan convençuts que es tracta d’un canvi de model que ha arribat per quedar-se i que serà un èxit. Els canvis socials i generacionals expliquen en part la necessitat de tenir molt més en compte el que pensen i senten els petits castellers. “Tenim clar que ho estem fent bé, però és assaig i error; no hi ha literatura sobre psicologia castellera”, explica Álvarez.
La gestió de l’èxit casteller, dels egos, és un altre dels objectius del canvi de paradigma de la canalla. Quan els nens creixen passen de sortir a totes les fotos, a estar als pisos inferiors. O estan un temps sense poder fer castells. És una situació molt dura per als nens que cal preparar i abordar.
“En general, és difícil que un nen et digui com se sent perquè moltes vegades no entén què li estàs preguntant o et respon el que creu que esperes que et digui”, exemplifica Vall (Castellers de Vilafranca).
“Els nens noten la pressió però no saben explicar-la. Intentem mostrar-los que no passa res, que tot anirà bé. Cada nen és un món”, afegeix Vall.
Són nens que maduren més ràpid i que difícilment seran compresos fora del món de les colles castelleres. “És una vivència molt heavy. Pots jugar a futbol o escalar, però els castells tenen un plus de valentia: has de pujar a un lloc tan alt sabent que, de vegades, el risc de caure és important, com amb el 3 de 9 sense folre. Mentre els altres nens decideixen a què juguen, ells decideixen si pugen a un castell amb un cert risc, i això els fa diferents, maduren més per la capacitat de decisió”, explica Álvarez.
Enxaneta: de 6 a 10 anys. Fa l’aleta i corona cada torre