Una cantonada de Pequín
La primera vegada que vaig anar a Pequín, a la primavera del 1984, l’aeroport estava desert i feia pudor d’all. Per les grans avingudes de la ciutat hi circulaven densos eixams de bicicletes, poques motos i, de tant en tant, algun cotxe. Els pocs edificis alts que hi havia eren oficials. Tothom portava el que s’anomenava vestit Mao, una mena d’uniforme de cotó blau, verd fosc o caqui que no admetia gaires distincions de sexe o de nivell social. Les poques botigues que hi havia eren estatals. Per comprar algun record, calia anar a la Botiga de l’Amistat, un establiment fred i burocràtic en el qual s’hi podien trobar, a preus occidentals, productes de jade i peces de vestir de seda i de caixmir d’una qualitat força acceptable, però amb escassa varietat i un nul sentit de la moda.
Hi vaig tornar al cap de deu anys, a la primavera del 1994. L’aeroport tenia més vida i no estava dominat per cap olor d’aliments. La uniformitat indumentària havia desaparegut i la gent vestia roba d’estiu de cotó o de seda, molt senzilla però amb diversitat de colors i diferenciada per sexes. Encara circulaven moltes bicicletes, però també motos i bastants cotxes, la majoria petits utilitaris que semblaven tots de la mateixa marca. No recordo que hi hagués gaires edificis alts. Em van portar a un dels primers restaurants privats oberts a l’empara de la nova línia econòmica establerta per Deng Xiaoping, un establiment d’aire popular en què hi servien un excel·lent ànec a la pequinesa i que, curiosament, es trobava en una cantonada de la mateixa avinguda de la Botiga de l’Amistat, molt a prop.
El cop següent que hi vaig anar, l’any 2005, l’atzar va voler que m’allotgés molt a prop d’allà, en un hotel de la mateixa avinguda, que bullia de cotxes i de motos. A banda i banda, hi havia edificis imponents. La gent vestia com aquí, potser amb més abundància de colors grisos. De nit, la il·luminació era encara pobre, però hi havia molts hotels, restaurants i cafeteries. Molt a prop, la Botiga de l’Amistat continuava oferint els mateixos records, però competia amb tota mena de botigues privades que oferien tots els productes que la Xina exporta, però a preus més econòmics.
Ara escric aquestes ratlles en una cantonada de la mateixa avinguda, a doscents o tres-cents metres de la Botiga de l’Amistat, en una cafeteria, prenent un te blanc Xinyang Maojiang de sabor molt subtil per l’equivalent de quatre euros. Les fulles grogues dels Ginkgos bilobas donen a l’avinguda un deliciós aire tardoral, alegre i lluminós. Els edificis que m’envolten, ocupats per grans empreses, bancs, centres comercials i habitacles privats, semblen més imponents que fa quinze anys. Hi ha tota mena de botigues, restaurants i cafeteries de cadenes visibles a totes les grans capitals del món. Al vespre, al centre hi ha anuncis lluminosos comparables als de Times Square o de Piccadilly Circus. No es veuen més bicicletes que a la Diagonal i a penes circulen motos. Entre els cotxes, molts Audi, Mercedes, Toyota, Nissan, Volkswagen. A les hores punta hi ha embotellaments. Els taxis, força abundants, són de color verd i groc, tan fàcils de distingir com els de Barcelona. La xarxa d’autobusos és magnífica i el metro ràpid i còmode, amb passatgers que s’entretenen mirant els mòbils, com a qualsevol altra gran ciutat del món. La gent –alegre, comunicativa– vesteix com a Barcelona i no és estrany veure passar dones amb bosses de mà de marques de luxe que potser no són d’imitació.
En aquests trenta-cinc anys, la Xina ha passat d’una pobresa medieval a un benestar palpable. Ha deixat de ser una economia rural, ha fet de forma consecutiva la revolució industrial i la digital i ha entrat al segle XXI convertida en una de les primeres economies del món. Hi ha molta desigualtat –social i geogràfica–, la llibertat és relativa –per dir-ho en termes suaus–, hi ha contaminació i l’internet està censurat, però el capitalisme-leninisme del règim de Pequín ha transformat el país de dalt a baix. Es pot discutir fins a l’infinit si el país pot continuar prosperant sense democràcia. Es pot recordar el que l’ONU ha dit dels abusos contra els uigurs. Es poden escriure volums sencers parlant de la cobdícia i de la corrupció. Es pot fer broma amb acudits tan pequinesos com el de l’home que va caminant per la vorera i de sobte passa un Ferrari tan a ran que se li emporta un braç, i l’home, desesperat, crida: “El meu rellotge! El meu rellotge!”. Es pot criticar el règim tant com es vulgui. De motius no en manquen. Però els xinesos no han tingut mai el nivell de prosperitat que tenen ara. Això és indubtable.
El nostre ambaixador, l’amic Rafael Dezcallar –un enorme professional, bon escriptor–, em diu una veritat com un puny: cap dirigent europeu –polític, empresarial o social– es pot permetre el luxe d’ignorar el que passa avui a la Xina. Haurien de venir tots periòdicament, veure-ho amb els propis ulls, palpar-ho. No hi puc estar més d’acord. És impossible entendre el que passa al món –i a Espanya, és clar– sense ser conscient d’aquest canvi històric, de les immenses implicacions que té per a nosaltres. Estem parlant de mil quatre-cents milions de persones, pràcticament una cinquena part de la població del planeta. En un món que s’ha tornat tan petit com el d’avui, pretendre que aquesta transformació, que implica l’entrada al mercat laboral globalitzat de més de mil milions de persones en molt poc temps i que ha revolucionat les cadenes de producció de milers de productes, no ens afecta seria tan absurd com pretendre que no ens afecta el que passa a Silicon Valley. La diferència és que del que passa a la Xina n’estan al corrent de debò molt pocs.
És impossible entendre el que passa al món sense
ser conscient del canvi històric que ha fet la Xina