Govern amic
Les eleccions del 10-N han obert a Barcelona un període d’expectativa positiva, cosa que va molt bé a una ciutat convertida en l’epicentre de la tensió urbana independentista. D’una banda, l’anunci d’un govern de coalició entre el PSOE i Unides Podem, com a rèplica al pacte vigent a l’Ajuntament barceloní, dibuixa un escenari d’una aparent més bona entesa entre l’administració central i local. I, de l’altra, l’estratègia del canvi de cromos de vots que l’alcaldessa Ada Colau va proposar a l’estiu per facilitar l’aprovació dels comptes públics de Barcelona i de la Generalitat sembla que camina cap a la meta.
És positiu que la mateixa coalició governi Espanya i Barcelona? Hi ha pros i contres. No és la primera vegada que la capital catalana tindrà un “govern central amic”, però el balanç dels anteriors és desigual. La prova d’això és que els alcaldes socialistes de Barcelona esperaven més de la Moncloa quan l’ocupaven Felipe González i José Luis Rodríguez Zapatero. Fins i tot, alguna vegada, durant aquells períodes, es va arribar a sentir als passadissos de l’Ajuntament l’eloqüent comentari: “Per a què volem enemics, amb amics com aquests!”.
És veritat que, llavors, eren els socialistes els que se servien i menjaven sols aquesta relació bilateral, i ara, per primera vegada, seran dos partits els que tindran necessitat de facilitar acords favorables a
El repte de Colau i Collboni serà aprofitar per a Barcelona el futur pacte de la Moncloa entre socialistes i comuns
la ciutat de cara als seus electors. A més, encara no sabem si hi haurà cap ministre català i si el partit de Colau tindrà una cadira en l’executiu de Sánchez i Iglesias. Sobre el paper, aquesta circumstància ajudaria a desencallar molts projectes que Barcelona té congelats des de fa anys o a activar eternes promeses sobre habitatge públic o ajuts socials. Aquest és el repte polític que afronten Ada Colau i el seu soci del PSC Jaume Collboni.
Els resultats del 10-N també han donat ales al pla de l’alcaldessa de Barcelona que consisteix a fer que ERC i JxCat facilitin l’aprovació del pressupost de l’Ajuntament a canvi que els Comuns facin el mateix al Parlament amb el pressupost de la Generalitat. Aquesta estratègia avança sense gaires dificultats, però amb matisos. D’entrada, ERC ha refredat la pressa que tenia per convocar eleccions a Catalunya després de veure com els seus socis exconvergents els han mossegat electoralment amb un discurs més radical. Per això ara els republicans prioritzaran el pressupost català que elabora el seu líder Pere Aragonès per damunt d’un avanç electoral.
Aquest ambient explicaria l’abstenció d’ERC que la setmana passada va propiciar la tramitació dels comptes de Colau i també dona context al vot en contra de JxCat. A més, els republicans estan cridats a abstenir-se per facilitar la formació del futur govern central “amic”. En aquest escenari, ERC potser somia amb una reciprocitat de socialistes i comuns al Parlament quan sotmeti a votació els pressupostos de Catalunya. Un quid pro quo a tres bandes que, sens dubte, ajudaria a fer que la política agafi el relleu del carrer.