Abans d’apujar impostos, arreglin això de Madrid
Per què el PP no ha tingut mai la temptació de generalitzar, a escala estatal, més enllà de les declaracions genèriques a l’abric de la campanya electoral –ara, per exemple, de cara al 10-N–, la política de rebaixa indiscriminada d’impostos aplicada des de fa quinze anys a la Comunitat de Madrid pels seus companys de partit? Per què no ha aprofitat les seves majories absolutes per incloure als pressupostos generals de l’Estat mesures semblants a les aprovades per Esperanza Aguirre, l’ara imputada expresidenta d’aquesta comunitat autònoma? És estrany. En teoria, caldria pensar que el que és bo per als madrilenys hauria de ser-ho, per extensió igualitària, per a la resta dels espanyols.
No ho va fer quan va recuperar l’executiu, a finals del 2011, ja que es va estrenar amb una pujada històrica de gairebé tots els impostos, ni tampoc quan es van acostar les eleccions del 2018. Moment que va fer un assaig de rebaixa que, tot i això, no va arribar a corregir ni de lluny els augments anteriors. El seu primer any de govern, el ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, no va deixar impost sense alça, des de l’IRPF fins a l’IVA o el de societats. Fins i tot va crear més d’una desena de noves figures tributàries. Bé és cert que no va ser només el PP. El seu antecessor, el govern de José Luis Rodríguez Zapatero, també va collar una mica més la recaptació fiscal, apressat per la crisi econòmica.
Mentre això passava al conjunt de l’Estat, a Madrid la lideressa compensava l’increment de la pressió tributària estatal amb una llarga cadena de rebaixes d’impostos, amb el consegüent rendiment electoral. Després de quinze anys de la mateixa medecina, la cosa s’ha consolidat i ha adoptat la forma d’una coalició social dels beneficiats que pràcticament assegura una majoria de govern automàtica a qui defensi sense fissures mantenir aquest rendible statu quo. Bé es podria parlar que a Espanya, en termes fiscals, a més del concert basc i el conveni navarrès hi hauria un tercer territori aforat: la Comunitat de Madrid.
Tornant al principi, però, s’ha de fer atenció al fet que els companys de partit dels líders madrilenys no subscriguin mai, una vegada al govern, les pràctiques a l’ús a la capital del Regne. La raó és senzilla. Si ho fessin provocarien o bé la fallida financera de l’Estat o bé la descomposició dels principals serveis públics. No és cap secret que Montoro considerava un acte deslleial i insolidari cada rebaixa fiscal anunciada per Aguirre per al seu exclusiu rèdit electoral.
Aquest problema ara el té l’actual ministra d’Hisenda en funcions, María Jesús Montero, malgrat ser de diferent color polític que el seu antecessor. Ja s’ha adonat que les festes de Madrid les paga l’erari, ja que els contribuents que s’acullen als beneficis de la capital ja no paguen les altres administracions territorials, per la qual cosa el conjunt de la recaptació acaba sent més baix. És pitjor que la suma zero: el resultat és negatiu.
Per això ha anunciat la seva intenció de presentar, en un hipotètic nou govern, un pla per harmonitzar alguns impostos cedits a les comunitats autònomes i establir, en el conjunt del país, un mínim per sota del qual no se’n podria situar cap. Amb especial referència a patrimoni i successions i donacions.
Esclar que aquesta idea no és nova. Fa més d’una dècada, fins i tot abans de l’inici de la crisi, quan les finances de la Generalitat van començar el seu camí cap a l’abisme el 2010, el llavors conseller d’Economia, Antoni Castells, va defensar aquesta proposta. I se la va presentar als responsables econòmics del govern de Zapatero, entre ells Pedro Solbes, ministre d’Economia, i al seu secretari d’estat d’Hisenda i Pressupostos, Miguel Ángel Fernádez Ordóñez. Castells no va aconseguir res, ni en aquest ni en altres punts encara més importants, com ara el finançament de la sanitat, i l’administració catalana va acabar caient pel precipici amb l’humiliant rescat a càrrec del Fons de Liquiditat Autonòmic (FLA) com a trist colofó.
Ara la proposta de Montero torna a obrir aquest meló. Certament, la trajectòria de la ministra en la seva etapa anterior a la Junta d’Andalusia no indueix a l’optimisme. Com relatava divendres Carlos Mármol al web d’aquest diari, la gestió de Montero va tenir molt a veure amb la desfeta del PSOE a les últimes eleccions a la comunitat, especialment la vinculada a l’àmbit sanitari i els plans d’austeritat. “El deteriorament de la sanitat andalusa, que va començar quan (...) era consellera de Salut i va continuar quan va passar a ocuparse dels pressupostos regionals, és la primera de les causes, entre moltes d’altres, totes intrínseques, que van precipitar la sortida dels socialistes”. Les marees blanques de la sanitat.
En qualsevol cas, la proposta de la ministra és una manera més assenyada d’encarar la qüestió del finançament de l’Estat. No és raonable proposar nous impostos o apujades dels existents quan ja se sap –una llarga experiència ho assevera– que la comunitat autònoma més rica respondrà reduint els seus. És a dir, el que es recapta en una finestreta s’escapa, augmentat, per una altra. Amb l’agreujant que, esclar, uns paguen més i d’altres menys malgrat estar en la mateixa situació econòmica davant el fisc. Primer, arreglar això de Madrid.
No és raonable proposar més apujades si ja se sap que la comunitat més rica respondrà amb baixades