Barça: més enllà del futbol
El dissabte 25 d’octubre del 1969 arribava als quioscos el número 386 de la revista Triunfo, un símbol de la resistència intel·lectual al franquisme. Sorprenentment, la portada mostrava l’escut del Club de Fútbol Barcelona, denominació imposada pel règim, i el títol del reportatge de Manuel Vázquez Montalbán: “Más allà del fútbol. Barça! Barça! Barça!”. El cèlebre escriptor pretenia desxifrar el significat d’aquest triple crit per pal·liar el “distanciament i falta d’entesa del que passa a la perifèria d’Espanya”.
Després de setze anys d’absència, Montalbán se’ns fa present a través de les seves paraules, l’“únic mitjà per combatre la mort i eternitzar els sentiments, les emocions i els records”.
Vázquez Montalbán començava el seu article amb la descripció de les peculiaritats del públic barcelonista que anava al Camp Nou: aficionats portant als seus traus un escut amb quatre barres vermelles en un fons groc; nens agitant banderins amb aquests colors; persones parlant català o una versió “xarnega” del mateix, i cotxes lluint distintius amb l’exhortació Parleu català i onejant banderes del Barça i de Catalunya per les seves finestretes.
Aquests signes identitaris ja deixaven entreveure l’especial relació que els culers establien entre el Barça i Catalunya. L’equip no només actuava per a l’espectador com un mitjancer entre la victòria o la derrota, sinó també amb la història del poble català. El FC Barcelona era l’única institució legal que mantenia el vincle dels ciutadans amb “la Catalunya que va poder haver estat i no va ser”.
Així mateix, la representativitat de la cultura catalana assutent mida pel club també el convertia en un vehicle d’integració per als immigrants, com havia succeït amb el seu fundador, el suís Joan Gamper, paradigma mític de l’estranger perfectament assimilat.
A més, aquest caràcter identitari l’havia dotat d’un contingut polític acceptat tant pel nacionalisme català com pel presumpte adversari espanyol.
Vázquez Montalbán enumerava una sèrie de fets, com l’inde fer desaparèixer el club, que ratificaven aquesta apreciació. Per això, els directius necessitaven “un tiralínies de precisió” per representar “un símbol tan multitudinari i abstracte com és el Barça”.
Aquesta simbiosi entre la història de Catalunya i el significat polític atribuït al club expliquen la peculiar rivalitat amb el Reial Madrid, alineat amb el centralisme espanyol.
Una apreciació a què van contribuir el cas Di Stéfano, les declaracions de Santiago Bernabeu contra els catalans o el llenguatge epicoimperial de la ràdio i la televisió. L’estadi barcelonista es convertia cada partit en l’escenari on es manifestava tota aquesta amalgama de vivències polítiques i socials reprimides en altres àmbits.
El públic, que romania silenciós als carrers durant la setmana, defensava la seva identitat, canalitzava el seu malestar i reivindicava les seves llibertats vociferant cada quinze dies “Barça! Barça! Barça!”.
Cinquanta anys després cal preguntar-se si aquesta anàlisi sociopolítica del club encara continua vigent. Probablement el Barça continua sent, en paraules de Montalbán, el fetge per on es filtra tot el que succeeix al país.
Tot i això, en l’actual moment històric no sembla que el conjunt de la societat catalana delegui en el FC Barcelona la representació d’avantguarda èpica del catalanisme, és a dir, de ser “l’exèrcit simbòlic i desarmat de Catalunya”. En el pròxim Barça-Reial Madrid difícilment no es dirimirà, ni tan sols simbòlicament, la disputa entre centre i perifèria.
No només perquè costi d’atribuir un significat polític a dos equips amb pocs espanyols o catalans a les seves files, sinó sobretot perquè l’actual reivindicació catalana ja no es conforma amb victòries esportives.
Segurament sí mantenen la seva vigència les paraules de Vázquez Montalbán, pronunciades amb motiu del no-reconeixement als socis republicans en el 75è aniversari de la fundació del club l’any 1974, que reclamen que la institució culer ha d’assumir “totes les seves contradiccions íntimes que tradueixen fidelment un país ric en contradiccions”.
Fa 50 anys del recordat reportatge de Vázquez Montalbán a la revista ‘Triunfo’
Cal preguntar-se si aquella completa anàlisi sociopolítica del club encara continua vigent avui