Ser punky no ha estat mai fàcil
La Polla Records es marca una última gran festa tan estranya com merescuda
Luis Benvenuty “Prostituta caca”, diu amb ràbia un assistent al concert de La Polla Records al Palau Sant Jordi divendres passat mentre fa cua davant una parada de frankfurts. “Quins cordills, deu euros per una cervesa!”. Sí, el vocabulari imperant obliga a una transcripció figurada. “Fes-te fotre!”. Sí, això... fes-te fotre. “I a sobre fem cua –contesta un altre–, com ens hem de veure”. Ningú no va dir que ser punky fos fàcil. “Perdoni, senyor, no tindrà una mica de speed o cocaïna per a la venda al detall?”. El recinte està a rebentar. “I algun altre estupefaent?”. Que no... Conxo, quant de punky junt. Això semblen els prolegòmens de les jornades del caos de Hannover. On coi s’ha ficat tota aquesta gent durant tots aquests anys? Un grapat de guàrdies urbans i mossos d’esquadra comencen a rondar pels banys. “És per enviar-los a tots al... a la petita canastreta dalt del pal major, on s’enviava a fi de castigar-los els mariners que incomplien les seves comeses”.
Llavors surten a l’escenari, Evaristo i els altres, arrencant amb el Salve, davant l’enlluernadora i sofisticada projecció d’una creu en flames gegantina. Com si fossin estrelles del rock’n’roll i cantessin en anglès. I al cap de poc temps, en el moment en què més resplendeixen les banyes que dibuixen els teus dits a contrallum, just quan acabes de bramar amb totes les teves ganes cómo se puede ser tan fariseo, un assistent amb un vestit de jaqueta fosc de Zara et prega que seguis al teu seient, que no t’aturis als passadissos ni et posis a fer salts sincopats, que t’asseguis i no et quedis dret. Sí, cómo se puede ser tan... Fes-te fotre. Afortunadament
Assistents amb vestits de Zara demanen als espectadors que tornin als seus seients
estan sonant com el final de l’esquena. Només faltava que La Polla sonés bé i això. Almenys des de la grada de premsa així ho sembla... i ja que els hostes, que en són una colla, no li deixen a un que es mogui i menys encara empènyer un altre col·lega tal com manen els cànons... És que als lavabos se sent molt millor: en su tumba hay latas de cerveza, Chus no bebas tanto, no pierdas la cabeza. És tan estrident que un viatja fins als temps dels cassets verges, les crestes adolescents, aquella arrogància un pèl impostada a l’hora de vomitar... I després de netejar-te la boca amb la màniga de la jupa mostres un somriure molt maliciós. Com si t’agradés vomitar, com si consumir-se fins a desaparèixer fos guai, com si odiar-se fos senzill. Ningú no va dir que ser punky fos fàcil. Ser hippy sí que és més suportable. I ahir a la nit van repetir, a cinquanta euros l’entrada. Tot sembla molt estrany, però...
Fa uns quants mesos, al programa Un país para escucharlo, quan encara no estava del tot clar fins on arribaria aquest renéixer, Ariel Rot li va preguntar a Evaristo què havia passat, ja saben, què va passar després d’aquells anys, què va passar després de tant enrenou... “Que vam perdre”, va respondre Evaristo. Avui dia aquells punkies estan morts o es van convertir en una cosa que detestaven. Van perdre ells, els seus, una part d’una generació. No podia ser de cap altra manera. Evaristo està més lúcid que mai. Un patriota, un idiota.
“No –va dir més trempat que un gínjol sobre l’escenari–, no faré cap referència al que està passant. Demà passat estarem a Logronyo i llavors ells seran els millors”. La Polla li va ensenyar a una part d’una generació a ser més trempat que un gínjol, fins i tot amb les mànigues brutes. Vosotros veréis qué hacéis, nosotros ya veremos ¡No somos nada! Què carai! Es mereixen una última gran festa!