Espanya al laberint
Comentàvem la passada setmana les dificultats que afronta la banca central tant per aconseguir els seus objectius com en el seu desig de desfer l’expansió monetària de l’última dècada. Temps haurà de tornar sobre aquests assumptes. Avui voldria centrar-me al paper del BCE en la reconducció dels nostres desequilibris financers i, per tant, en com n’és, d’important, per a nosaltres, que aquesta situació excepcional continuï. Algunes xifres per ubicar el lector.
Primer, col·lapse de la càrrega financera de les famílies: els interessos pagats per elles han caigut de 40.000 milions a 4.000 milions entre el 2008 i el 2018. No està malament. Segon, aquesta reducció ha ajudat, juntament amb altres factors, a reduir l’endeutament de les llars i les empreses. Per als primers, aquest ha passat del màxim del 84% del PIB del 2009 al 59% actual, una caiguda substancial que el situa ja a la mitjana de l’eurozona; per a les empreses, la seva contracció ha estat fins i tot superior: uns 42 punts del PIB, des del 117% al 75%, assolint valors mitjans de l’eurozona. En conjunt, una disminució de l’enorme deute privat pròxima als 70 punts del PIB, reflex directe del col·lapse del volum de crèdit: del 171% al 100% del PIB entre el 2009 i el 2018. Finalment, disminució, també notable, del deute net exterior (del 95% del PIB el 2010 al 77% d’avui).
Aquesta millora reflexa, de forma parcial, la de la balança exterior, el superàvit de la qual en els últims set anys s’explica tant per les reformes internes com per la caiguda de la càrrega d’interessos i l’augment de renda dels nostres compradors,
Que el BCE mantingui ara la seva expansió monetària ens facilita la vida, però Draghi o un BCE semblant no hi seran sempre
aspectes també vinculats a la política expansiva del BCE. En suma, encara que el panorama que es dibuixa per al futur del BCE i la resta de la banca central està prenyat d’incerteses, per a Espanya aquesta situació no és, ara com ara, dolenta. Perquè, malgrat el camí caminat, hem de continuar amb la reducció de l’endeutament intern: estem a nivells del 2004 i per tornar a 1999-2001 encara ens falta una bona tirada, igual com en l’àmbit del deute amb l’exterior.
En aquesta tessitura, com menor sigui el seu cost, millor per a la seva reducció. A més, encara que és cert que el sector privat s’ha despalanquejat fortament, continuem amb desequilibris financers no menors. Malgrat la seva reducció al 77% del PIB, el deute exterior net continua superant en molt el límit màxim, del 35%, que marca la Comissió; mantenim un deute exigible a refinançar amb la resta del món equivalent al 170% del PIB; i el nostre deute públic se situa pròxim al 98% del PIB, del qual la meitat està en mans estrangeres. En definitiva, en aquests últims anys hem recorregut un dur camí que difícilment s’hagués pogut imaginar. Però per arribar al final queda una tirada no menor. Que el BCE hagi de mantenir la seva expansiva política monetària ens facilita, i molt, la vida. Faríem bé d’aprofitar el que haurien de ser els seus últims espeternecs. Mario Draghi, o un BCE semblant, no hi seran sempre.