Quina difícil governació!
Allà on no hi ha pa no hi ha pau, diu la saviesa popular, i el refrany s’ha convertit en un principi polític. No hi ha pa perquè els partits de centredreta s’entenguin com a socis i provoquen el que va passar a la Regió de Múrcia: un galimaties notori que va desembocar en desqualificacions mútues i l’enviament del candidat López Miras a esperar una altra oportunitat. Al PP li tremolen les cames quan pensa que pot passar el mateix a la Comunitat de Madrid, un fet que seria una pèrdua d’imatge i poder importantíssima.
Tampoc no hi ha prou pa per alimentar la investidura i s’ha portat el pacte PSOE-Podem a un territori en què es parlen més com a adversaris que com a amics que volen segellar la seva aliança. Abans d’asseure’s a parlar dimarts que ve, Pedro Sánchez ja va canviar dues vegades la seva oferta a Unides Podem. Albert Rivera, que podria garantir una majoria absoluta que tranquil·litzaria molt el país, s’enroca, fa comparacions estranyes amb el rei i es torna a negar a parlar, sense adonarse del valor que té una foto amb el president en la valoració popular. Pablo Casado finalment sembla el centrista, prodigis de la política.
Tots aquests espectacles estan provocant tedi en la societat. Es percep un cert afartament de la dificultat de formar
majoria, que s’interpreta com a causa de l’absència de generositat o, com va dir Pedro Sánchez, d’escassetat de sentit d’Estat. Qui anomenava el PP “derechita cobarde” ara rep la rèplica d’“ultraderechita cobarde”. Qui va acusar Unides Podem de buscar butaques ministerials rep la rèplica que el PSOE no vol deixar anar cap seient del Consell de Ministres. Si Pablo Iglesias brinda a La Vanguardia una revisió de les seves condicions en determinades circumstàncies, rep el no socialista. I si Sánchez ofereix a Podem que proposi noms d’independents per a ministres, Irene Montero li respon que Sánchez pot nomenar els independents que vulgui, que no els vetaran.
I així va transcórrer el debat polític d’aquesta setmana. Sospito que molt pocs s’atreviran a defensar el seu caràcter brillant. El més inquietant, però, és l’indici de futur. Cal descomptar, esclar, l’efecte “inici de negociacions”, en què les parts ho exigeixen tot i no volen renunciar a res. Ara bé, les posicions de partida apunten a un país difícilment governable. Si és tan difícil compondre una majoria per formar govern, imagineu-vos com serà l’aprovació d’una llei que requereixi una majoria qualificada. Imagineu-vos com serà la tramitació dels pressupostos, que ja es va carregar l’anterior govern Sánchez. I, si Bildu, ERC i el PDCat o com s’anomeni en el futur s’abstenen en la investidura, imagineu-vos la cridòria del centre i la dreta acusant el president cada dia d’haver-se venut a l’independentisme. Per si faltés carburant a l’incendi, el posarà Podem en el seu afany de convèncer-nos que pot fer política enfrontat als poders econòmics en un eloqüent exercici de realisme. I el posaran el PP i Ciutadans barallant-se per la direcció de l’oposició.