Un paradís amb riscos
Les platges de Rio de Janeiro, sota l’empara del Crist del Corcovado, poden ser un lloc meravellós per córrer sempre que es vagi amb compte, perquè al lloc més inesperat, entre palmeres i platges paradisíaques, es pot anar a parar a una favela on córrer passarà de ser una afició a una necessitat per a la supervivència.
Els Jocs de Rio, el 2016, havien tingut llums, però sobretot apagats. Els periodistes vam narrar les aventures d’Usain Bolt i Michael Phelps i vam passar por cada vegada que ens havíem de traslladar d’una seu a l’altra.
Ens parlaven de robatoris a les portes dels hotels. Un xofer, despistat, havia penetrat en una favela. Portava dues dotzenes de cronistes a l’autobús. El vehicle va acabar tirotejat. Hi va haver dos ferits. El Comitè Olímpic Internacional (COI) es justificava. Thomas Bach, el seu president, em va explicar: “Ateses les circumstàncies, i atesa la crisi financera i política del país, el Brasil va sortir molt ben parat d’aquells Jocs”.
Molts periodistes dissentim. S’havien disputat dos dies de Jocs i tots volíem que
allò s’acabés. Per trencar el gel, fèiem broma. Ens proposàvem trucar a casa i dir a les nostres parelles:
“No oblidis que t’estimo. T’he estimat sempre”.
L’orografia de Rio és especial. Les platges formen eles. Leblon, Ipanema i Copacabana van unint-se les unes a les altres. Els barris es confonen. Travesses un carrer i surts d’una zona residencial per complicar-te la vida: inopinadament, has anat a espetegar a una zona conflictiva.
Les faveles escalen els turons, la vegetació dels quals desapareix i es torna agresta abans de veure’s devorada per les barraques.
Des de dalt, des del Pa de Sucre o el Corcovado, es distingeix una llacuna que serpenteja al cor de la ciutat. Es tracta de la llacuna de Rodrigo Freitas. Allò eren els Jocs Olímpics: tocaven jornades de 16 hores laborals, i així durant 25 dies, sense aturada possible.
Tot i així, les rutines cal conservar-les. Tant com es pugui. A la meva rutina quotidiana figura sortir a córrer. És així cada dia. Tant és si cal treballar durant setze hores. Jo disputo els meus propis Jocs Olímpics. I a Rio les ofertes són notables. Sovint corria seguint la línia marítima. Anava enllaçant els passejos que surten a les platges. Tothom s’amuntega sobre l’asfalt. Hi ha un carril específic d’anada, i un altre de tornada, amb marques a cada quilòmetre, i centenars de patinadors, ciclistes, corredors i passejants que surten a lluir figura.
Tots els esportistes són formidables a Rio de Janeiro, i per això es treuen la samarreta i llueixen els abdominals de seguida que surt el sol.
Quan me’ls miro, llavors penso en els pingüins.
De vegades em cansava de tot allò, dels pingüins, i llavors deixava enrere la platja d’Ipanema, tallava pel centre i me n’anava cap al cor de Rio. Buscava la llacuna de Rodrigo Freitas.
El lloc és distingit. El recorregut acaricia un ventall de barris residencials. La llacuna de Rodrigo Freitas és veïna de Leblon, Gávea, Jardim Botânico, Lagoa o Ipanema. Cohabita amb el Jockey Club Brasileiro, i també amb un heliport, un ventall de bars i restaurants i els elegants molls esportius. Conviu amb agrons i corredors.
No hi ha gaires corredors, és cert. La majoria continuen al passeig marítim, aplaudint a les escultures que van i venen, amb vista al mar.
L’aigua de la llacuna és salada. Ve de l’Atlàntic. L’aigua passa per sota del Jardim de Alah, la frontera entre Ipanema i Leblon, i els mesos previs als Jocs havia estat motiu de debat. Es va dir que la llacuna estava contaminada, tan bruta que l’aigua s’havia tornat verda, impracticable i molt tòxica.
El perímetre de la llacuna assoleix els set quilòmetres; és pla i ample, i combina trams d’asfalt, herba i terra.
Res d’allò, de la contaminació, no es va interpretar després, durant els Jocs. Els regatistes solcaven la llacuna. Els pedalinhos, amb forma de cigne, sortien del moll, sempre carregats de turistes.
No vaig notar mai res d’estrany mentre corria per la llacuna de Rodrigo Freitas. El recorregut, de set quilòmetres de llarg, és pla, tret de per algun lleu pendent al costat nord, i està marcat quilòmetre a quilòmetre. El sender és ample, comparteix espais d’asfalt, herba i terra, i la perspectiva és preciosa, bonica tota l’estona.
D’una banda et xiuxiuegen les aigües manses. I, de l’altra, les vores dels barris residencials, en alguns moments. I en d’altres, una vegetació densa i humida que forma ombres i alleuja la sensació d’aclaparament. Perquè a Rio hi fa calor.
Corrent per la llacuna m’oblidava que m’havien enviat a cobrir uns Jocs Olímpics i que aquella ciutat era Rio.
De vegades em cansava de les platges, i llavors deixava enrere Ipanema, tallava pel centre i buscava el cor
“Ateses les circumstàncies i la crisi financera i política del país, el Brasil va sortir ben parat dels Jocs del 2016”