Elogi de la conservadora

Abans d’ahir vaig passar el dia a Santander, a l’Archivo Lafuente, que està adquirint bona part dels fons de l’underground barceloní. A l’octubre, el Palau Robert organitza una exposició del dissenyador America Sanchez. Hi faig de guionista al costat del comissari Juan Riancho. També col·laboro en el disseny amb Albert Planas.

No he conegut mai ningú amb l’instint gràfic d’America Sanchez. Quan fèiem el llibre Monzó. Com triomfar a la vida (2009), que va acompanyar l’exposició d’Arts Santa Mònica, anàvem maquetant pàgines amb Albert Planas. Venia l’America, es mirava a la pantalla el que havíem fet i li deia a l’Albert: Alberto, muévelo un milímetro a la izquierda. I movia la mà com si ajudés a aparcar un cotxe. Aquell mil·límetre millorava la pàgina d’una manera sorprenent. Quan va tenir feta la coberta li va dir a l’Albert: Ponla a un centímetro. A les taules de les llibreries, les cobertes dels llibres han de competir amb moltes altres cobertes. Molta gent les veu a l’ordinador i al mòbil. Si hi ha massa informació, i és massa petita, no funcionen. La redueixes a un centímetre i si encara s’entén, vol dir que vas bé.

Hem de fer vuit vitrines. La conservadora, Andrea González, va traient els materials. Hem marcat la mida de la vitrina damunt la taula amb cinta de pintor: anem omplint i combinant. A la paret hi haurà cartells impresos. A les vitrines, tot ha de ser original. L’America és un artista. Veus el traç, les indicacions per a la impremta marcades en un paper de seda, les lletres retolades a mà. Hi ha peces espectaculars, com la mà de sis dits de la publicitat de la botiga de disseny Vinçon. L’original era un dibuix negre sobre fons blanc. Hi ha apuntat: verde (a la mà) i rojo (a les sis ungletes). Em crida l’atenció que quan aconseguim tancar una de les vitrines, després de provar quaranta combinacions, l’Andrea, la conservadora, fa un gest aixecant els braços en senyal de victòria i mou la cintura com si ballés.

A mi m’agraden molt els arxius i trobo que no són lluny de l’eufòria i la ballaruca. Una de les sèries més interessants d’America Sanchez són un seguit de dibuixos i aplicacions d’aquests dibuixos en dissenys i cartells, que es diu Trochi-Mochi, inspirats en els còmics de Popeye i en el surrealisme. A troche y moche es una expressió castellana que vol dir a dojo: molt i no gaire endreçat. Ens els podríem estar mirant com si fos el Sant Sudari, però seria molt poc trochi-mochi. L’Archivo Lafuente té unes instal·lacions moderníssimes, amb vuit persones que hi treballen, tot es fa amb el màxim rigor. Però això no treu que la gent s’engresqui amb la feina que fa i que ho demostri ballant.

Quan marxem cap a l’aeroport, Juan Riancho ens explica que una de les darreres adquisicions de José María Lafuente és el fons del pintor i arquitecte Juan Navarro Baldeweg, que de moment ha anat a parar a un magatzem. ¡Pero si yo antes me lo llevaba a casa para manosearlo! –diu que va dir en Lafuente–. És un manosearlo figurat que explica l’entusiasme i la passió del col·leccionista i de molta gent que es mou pels arxius. Val la pena fer les coses sense passió?

Abans d’ahir vaig passar el dia a l’Archivo Lafuente, que està adquirint els fons de l’underground barceloní