‘Flush, flush’

La revista que observa el món a través dels miralls del bany”. Només a França podia sorgir la iniciativa de dedicar-li un magazine a la toilette. Però, compte, Flush no és una publicació dedicada únicament a les tendències en vàters i mampares de dutxa, tampoc a la nostra relació amb els banys –a la paruresi, la fòbia d’alguns homes a orinar en públic, per exemple–, sinó que hi ha lloc per reportar les condicions sanitàries en campaments de refugiats o en presons. La periodista Aude Lalo, la seva artífex, defensa que la salut, el progrés, l’ecologia, l’urbanisme i fins i tot les relacions socials poden escrutar-se a través de l’evolució i l’ús dels urinaris.

De cambra de les vergonyes o sancta sanctorum domèstic, privat –per tant, tancat– i discret, pocs espais de la casa –després de la cuina, convertida avui en altar– han evolucionat tant, no en va és el lloc on comencen i acaben els nostres dies, on ens relaxem i alleugem cantant o plorant a la dutxa.

Els banys de la nostra infantesa eren recòndits i bastant lletjos. Avui presumeixen de marbres envetats, tecnologia

d’última generació, vàters domòtics que obren la tapa tot just t’hi acostes, com si t’oloressin, i fins i tot aixetes en negre mat personalitzades amb les nostres inicials. “El lloc d’un mateix” –com el va denominar l’escriptor Manuel Hidalgo– permet, molt més enllà de l’escatologia, definir la nostra relació amb la privacitat i extreure’n el component socioíntim.

Recordo la polèmica sorgida al voltant de la fotògrafa Lee Miller quan es va autoretratar a la banyera de Hitler per treure’s el greixum del camp de Dachau, i va coincidir amb el fet que aquell mateix dia el Führer se suïcidava al seu búnquer berlinès.

Brutícia i el seu revers, netedat; intimitat i pudor; secretisme i refugi, tot això inclou un bany, transformat en una de les estances més seductores a les cases de disseny. N’hi ha prou amb un ràpid recorregut a través del cinema per comprovar la importància com a escenari que té en les nostres vides. El filòsof Slavoj Zizek, sempre extrem, proposava una teoria sobre les diferències entre els vàters –tant per la morfologia com per la ubicació als banys– d’alguns països europeus importants per afirmar no només que cada vàter és un reflex fidel de la cultura que l’ha creat, sinó que “cada vegada que vas al bany t’asseus a sobre de la ideologia”. Pot ser cert, i que, efectivament, els francesos mantinguin la seva tradició revolucionària, els britànics siguin pragmàtics i els alemanys reflexius mentre que alguns espanyols pixen fora de test.

Conquerit, disputat, desitjat..., quin alleujament que produeix passar la balda que ens garanteix uns minuts d’invisibilitat.

Molt més enllà de l’escatologia, els banys permeten definir la nostra relació amb la privacitat