Una Traviata més ferma que tísica
Iekaterina Bakànova defensarà a Peralada el muntatge “feminista” de Paco Azorín sobre Verdi
Quan el 1853 va estrenar La traviata, el seu gran drama basat en la novel·la La dama de les camèlies, d’Alexandre Dumas fill, Giuseppe Verdi va haver de renunciar a ambientar-la en una societat contemporània. A La Fenice les autoritats li insistien que l’havia de recrear en el passat, al segle XVIII, de manera que el compositor milanès va haver d’esperar tres dècades per veure-la en escena amb produccions dignes del realisme i la crítica social que caracteritzaven les seves òperes.
Ara el Festival Castell de Peralada vol tornar a abordar aquest títol “fent el que correspon a un festival: aportar un punt de vista nou”, assenyala el seu director artístic, Oriol Aguilà. I per això ha comptat amb l’escenògraf i director d’escena Paco Azorín, que aposta per fer-la totalment contemporània i “amb un enfocament diferent, havent fet l’exercici de llegir-la i d’escoltar la música com per primera vegada”.
“Jo defenso més Verdi que la Dama de les camèlies –assegura Azorín–, i vull anar a l’origen, que sigui una Traviata de disseny, de moda, d’alt nivell. Vull una Violetta amb pantalons, que s’inspiri en George Sand. I, sobretot, vull que al meu muntatge no hi hagi relació entre la seva malaltia i el seu comportament; això quedarà separat. La meva Violetta canta Sempre libera no per al seu interior, sinó a la resta de les dones, perquè canviïn el món. Perquè el que no pot fer és castigar una dona amb una malaltia abans de començar l’obra”.
Aguilà i Azorín han presentat aquesta setmana la producció estrella d’aquesta edició del festival: una Traviata protagonitzada per la soprano que està considerada la Violetta del moment, la russa Iekaterina Bakànova, i dirigida musicalment per Riccardo Frizza, amb qui Azorín ja va formar tàndem en aquest mateix escenari quan va muntar Otello, un altre Verdi. Cantarà el paper d’Alfredo el tenor dels Estats Units René Barbera, que va sorgir del concurs Operalia de Plácido Domingo. I donarà vida al seu pèrfid pare el baríton hawaià Quinn Kelsey. Tot això embolcallat per la música de la Simfònica del Liceu i el Cor Intermezzo. I, alerta, pels dissenys de vestuari d’Ulises Mérida.
“Només vesteixo dones segures, que no segueixen la tendència, sinó que són fidels a elles mateixes i són propietàries dels seus actes”, afirma aquest exitós dissenyador nascut a Gálvez (Toledo) el 1974 que, a més a més, es declara un fanàtic de
l’òpera. “Aquest projecte és un regal, perquè jo amb la meva marca estic restringit, m’adreço a una clientela. Però aquí puc ser un Ulises Mérida molt més exagerat. Tant és que em coincideixi amb la col·lecció que he de presentar. M’és igual. És un plaer. Amb les quatre anotacions d’en Paco aconseguirem fer un vestuari que no estarà per sobre del muntatge, sinó que l’acompanyarà. Serà un quadre escènic, amb tots els personatges en una mateixa categoria”.
Pel que fa a l’espai escènic, Azorín dona a conèixer que els espais continuen sent els convencionals, és a dir, l’acció comença a casa de Violetta, la cortesana, “però serà més estilitzada”. Un lloc de festa amb tres taules de billar –pel comentari del llibret sobre la fortuna en el joc i en l’amor– que al segon acte es convertirà en una paret, amb les taules penjant, tot representant el passat de Violetta.
“Em vull carregar la idea que la Traviata renuncia al plaer quan se’n va al camp. No, ella se’n va amb Alfredo, a qui estima. I també vull treballar la relació d’Alfredo i el seu pare. Com que el pare demana perdó i ja està? Si ha destrossat la vida d’una persona! A més a més, hi afegiré una tercera generació, una nena de 3 anys, filla de Violetta i Alfredo, que comença una vida nova”.
Què n’opina Iekaterina Bakànova, de tot això? A la soprano russa, la mateixa que aquests dies protagonitza el molt mogut muntatge de Les pêcheurs de perles al Liceu, la proposta d’Azorín li sembla “molt actual”. “Perquè la discriminació la pateixen encara avui les dones a tot arreu, a Espanya, a Rússia, a l’Orient Mitjà. I és important que aquest missatge es llanci des de la música i l’art”, afegeix.
La seva sort la desitjarien totes les sopranos que es volen fer un lloc en la gran escena operística. Va passar el 2015, al Covent Garden, quan ella assajava per al paper de la Musetta de Carmen. “Vaig voler anar a veure Sonya Yoncheva cantant La traviata aquella nit, però no quedaven entrades. Vaig aconseguir una localitat del galliner, a peu dret. Però quan vaig marxar de l’assaig, a les dues del migdia, em van venir a veure els responsables del teatre. ‘En lloc de veure la funció des del galliner i a peu dret, no t’estimaries més seguir-la mentre la cantes a l’escenari?’”.
Bakànova s’expressa perfectament en italià, ja que gràcies al suport dels seus pares va començar la carrera a Itàlia. “Soc d’una ciutat petita a la frontera amb el Kazakhstan, i, com que anava a l’escola i l’acadèmia de música a Moscou, vaig tenir la sort de tenir professors internacionals; sempre havia volgut treballar amb europeus”, explica. “I sí, m’encanten les noves idees properes als problemes d’avui. L’òpera ha d’arribar al cor”, diu.
“El que no pot fer és castigar una dona amb una malaltia abans de començar”, argumenta Azorín