L’auge del populisme posa en risc l’hegemonia del PPE a Europa
Salvini i Orbán desgasten la formidable màquina de poder del centredreta
Durant els 16 anys consecutius en què l’ara semioblidat Helmut Kohl va exercir de canceller, va aconseguir no només manar a Alemanya, si no també, i molt, a Europa. El domini de Kohl en les dècades dels vuitanta i els noranta s’exercia a través de la potència del seu país i també del Partit Popular Europeu, l’agrupació transnacional que, arrencant d’uns orígens democristians, va anar evolucionant cap a una concepció més àmplia que acabaria donant cabuda a gairebé tota la dreta europea, inclosos Aznar, Berlusconi i Orbán entre altres.
Quan Kohl va deixar la plaça com a canceller al socialdemòcrata Schröder el 1998, el PPE ja volava sol, convertit en una maquinària eficaç per assegurar la preeminència dels populars en la Unió Europea.
En els últims 5 anys el seu pes ha estat aclaparador, controlant les tres grans institucions; però, fins i tot retrocedint en el temps, es constata que l’aliança entre els dos grans, populars i socialdemòcrates, va beneficiar especialment els primers. A la Comissió Europea, des dels temps del socialista Jacques Delors, els populars han acumulat tres mandats (Jacques Santer i José Manuel Durão Barroso per partida doble) amb un interregne de Romano Prodi, del PD italià. El Consell Europeu només ha conegut dirigents populars (Herman Van Rompuy i Donald Tusk); i al Parlament, les presidències han estat més repartides.
Aquesta hegemonia és la que ara l’auge dels populismes i l’extrema dreta està erosionant. Ja va patir un cop el 2009 quan David Cameron va decidir que els tories abandonessin el PPE , però van resistir bé. Ara, el desgast els arriba per múltiples fronts. A Espanya, un PP en crisi, i a Itàlia, una Forza Italia molt a la baixa, superada per la irrupció de la Lliga de Salvini, que simbòlicament es va autocoronar rei dels ultres europeus en la demostració de força d’aquest dissabte a Milà. Allà va reunir una cort d’extremistes amb protagonisme destacat de la francesa Le Pen i l’holandès Wilders.
Fins i tot el Fidesz de l’hongarès Viktor Orbán, podria afegir-se a aquest grup d’ultres i populistes. El distanciament entre Orbán i el PPE sintetitza les dificultats dels populars europeus per continuar mantenint un paraigua que albergui tothom, com volia Kohl. Van intentar durant mesos no perdre Orbán. Fins al novembre, era l’“enfant terrible”, però de la família al cap i a la fi; però al març el PPE ja va haver de suspendre la seva pertinença al partit, i des d’aleshores, les relacions han continuat deteriorant-se. Orbán va retirar el suport a l’spitzenkandidaten popular, Manfred Weber, i es va fotografiar amb Salvini davant el mur de la frontera entre Hongria i Sèrbia; dues pistes per suposar que, al pròxim Parlament, els seus diputats poden trobar col·locació fora del grup popular.
El gran temor d’aquestes eleccions és que tots els euroescèptics, populistes i ultres aconsegueixin formar un sol grup al nou Parlament. Si fos el cas, es podria convertir en el segon o tercer grup de la Cambra, la qual cosa els donaria una gran influència. Però, les profundes diferències entre ells fan molt improbable aquesta opció. “L’experiència ens ensenya que posar d’acord tots aquests partits és gairebé impossible. De fet seria paradoxal que els que volen fer una política estrictament nacional, puguin crear una federació Europa de partits antieuropeus... Això dubto que ho vegem i si ho veiem durarà molt poc”, pronosticaa La Vanguardia, Jaume Duch, portaveu del Parlament Europeu.
A més del Parlament, els populistes també poden fer-se notar en altres institucions europees. Ja ho estan fent al Consell Europeu i el Consell de Ministres, on Itàlia ha bloquejat qualsevol possible consens en temes de migració, fins al punt de deixar sense vaixells una operació marítima com Sophia. També els ultres poden jugar un paper influent en la Comissió Europea. L’aterratge d’un comissari de la Lliga pot galvanitzar les posicions més reaccionàries en el mateix cor de l’Executiu europeu.
“Posar d’acord tots aquests partits (populistes i ultres) és gairebé impossible”, diu Jaume Duch