L’assimilació de l’èxit
Xavier Albertí, premi Max al millor director per ‘Temps salvatge’
Xavier Albertí, premi Max al millor director per Temps salvatge, valora el reconeixement rebut a la gala per la feina desenvolupada al TNC.
Xavier Albertí (Lloret de Mar, 1962) ha estat un dels triomfadors dels Max, els grans premis espanyols de les arts escèniques. El màxim responsable del Teatre Nacional de Catalunya va aconseguir el guardó al millor director per
Temps salvatge, una obra de Josep Maria Miró, premiat com a millor autor. Un altre muntatge del TNC,
Els jocs florals de Canprosa, de Rusiñol, va valer un altre Max a Jordi Prat i Coll. Van ser part de la pluja de premis que va tenir el teatre català a la gala.
Com valora aquest premi?
Molt significatiu per la tasca que fem al TNC. Ho llegeixo no només en clau personal, sinó també institucional. Les nominacions al TNC han anat a parar a una obra de patrimoni i a una altra d’autoria contemporània, les dues grans potes de la meva gestió. Jordi Prat, amb la seva lectura d’Els jocs florals de Canprosa, ha demostrat la pervivència d’un patrimoni que no vol ser museïtzat, sinó que vol parlar als nostres conciutadans. I alhora l’autoria contemporània catalana està en un dels millors moments de la nostra història. La presència de Josep Maria Miró als escenaris de mig món és constant.
Veu el premi com la culminació d’un treball al TNC que va començar amb uns anys difícils?
Ho llegeixo així. No vol dir que el recorregut s’hagi acabat, però hem demostrat una cosa que per mi és essencial i que està molt vinculada a les meves primeres paraules com a director artístic del TNC: convertir l’equipament no en un teatre, sinó en un complex equipament cultural on és igual d’important la funció de publicació, difusió o d’acompanyar la reflexió ideològica sobre les nostres propostes escèniques. I el Max és un premi important, però el més important és veure com el TNC té el nivell d’abonats més alt de la seva història i que tancarem temporada amb rècord d’espectadors. El camí emprès, malgrat les enormes dificultats inicials en un moment de profunda crisi, valia la pena i està sent aplaudit.
L’èxit del teatre català als Max mostra que, malgrat alguns comentaris, no ha perdut potència davant el de Madrid?
Estic convençut que la consciència que a Barcelona es fa un dels millors teatres d’Europa la tenen Madrid i moltes altres ciutats europees. Estic absolutament d’acord que el teatre de Madrid ha premut l’accelerador, i viu una època realment important, però el teatre català a Madrid no ha perdut força.
Quan es diu que al teatre de Madrid, en canvi, li costa venir a Barcelona, què en pensa?
S’ha de matisar. El seu teatre privat té una recepció a Barcelona realment important. Se’n produeix tant que potser alguns hi voldrien tenir més presència, però és una qüestió de regulació de mercat. Les relacions entre els teatres públics de Barcelona i Madrid són extraordinàries. Una època daurada.
Amb Temps salvatge un autor actual català ha triomfat a la sala Gran del TNC . Un somni?
Era complicat d’imaginar fa un temps. El projecte enyorat per molts del T6, d’autoria contemporània al TNC, no deixava de ser un espai de reclusió, de no normalització de la presència dels autors a les sales del teatre, especialment a la gran. Això ho va trencar el mateix Sergi Belbel en la seva última temporada, i jo no podia fer altra cosa que seguir aquesta línia. Si veiem el nombre d’espectadors de dramatúrgia contemporània en les meves temporades, és brutalment superior al de l’època T6. Hem incrementat i normalitzat la seva presència en el discurs global del teatre.
“Soc un català molt català i ella una castellana molt castellana; qui ho ha dit, que no ens podem entendre?”, va dir la parella que va guanyar el Max de teatre de carrer. Ho veu possible?
La resposta és complexa. Però estic convençut que no hi haurà cap solució fins que es reconegui el dret dels pobles a decidir lliurement el seu futur. I, quan passi, tant de bo que hi hagi una voluntat de continuar caminant junts compartint memòria, passat, present i futur. Però des del respecte al que cadascuna de les nacions culturals que configuren aquesta península Ibèrica decideixi.
Lluís Homar diu que vostè l’acompanyarà en la seva aventura al capdavant de la Companyia Nacional de Teatre Clàssic. Com?
Em queden dos anys al TNC, i he dit a en Lluís que agraeixo que compti amb mi però que, fins que no acabi, encara estic vinculat a aquest projecte. Quan sigui el moment, veurem la fórmula per continuar col·laborant amb un monstre de les arts escèniques com ell.
UN FUTUR A MADRID? “Agraeixo a Homar que compti amb mi, però encara em queden dos anys al TNC”