Recordant ‘el Pelusa’
Asif Kapadia relata a Canes l’ascens del déu del futbol i el seu enfonsament als inferns amb l’ajuda de la cocaïna, la Camorra i l’afició italiana
Pocs jugadors hi ha hagut tan magnífics i alhora polèmics com l’argentí Diego Armando Maradona, un ídol amb la pilota als peus que va tocar fons arrossegat per les drogues i l’alcohol, com es recorda en el Pelusa, el documental que el britànic Asif Kapadia ha presentat al festival de Canes.
El mític personatge Maradona és el pitjor enemic de l’humil Diego Armando al llargmetratge documental que el britànic Asif Kapadia va presentar ahir, fora de concurs, al Festival de Cinema de Canes. Va ser un dia dedicat a passions i creences, amb una pel·lícula sobre radicalisme islàmic com a peça principal de la competició per la Palma d’Or: El joven Ahmed, dels germans Dardenne.
El documental biogràfic del Pelusa comença amb un ràpid recorregut pels primers anys de la seva explosiva carrera. En les intervencions d’arxiu i les entrevistes sonores amb el director, el futbolista renega de la seva “desastrosa” etapa al Barça. “Vaig arribar a Nàpols després d’una mala temporada a Barcelona. Primer vaig estar sense jugar per una malaltia [una hepatitis, se suposa], després vaig tenir una fractura de turmell... I em vaig quedar sense diners”, afirma en una primera declaració. “Aleshores no vam guanyar pràcticament res, tot just una Copa del Rei”, afegeix en un altre moment, oblidant-se de la Lliga i la Supercopa que el club blaugrana també va guanyar en aquella època (1982-1984).
El film de Kapadia, guanyador de l’Oscar del 2015 al millor documental per la seva biografia de la cantant Amy Winehouse, Amy, narra amb ritme i rigor el fulgurant ascens i el trist enfonsament de Maradona. I intenta explicar com de “Déu del futbol” als anys daurats de Nàpols va passar a ser “el diable” per a tot Itàlia quan, com a davanter de la selecció argentina, va marcar el penal de la victòria contra la secció azzurra a la semifinal del Mundial italià del 1990, celebrada precisament a la ciutat meridional que tant l’havia adorat.
El relat, titulat senzillament Diego Maradona, posa èmfasi en els creixents problemes de l’ídol amb la cocaïna i l’alcohol, i també en la seva perillosa relació amb la Camorra napolitana. I suggereix que les autoritats del país van utilitzar l’una i l’altre per “desfer-se d’ell” quan la gent li havia girat l’esquena després d’aquell gol a Itàlia. Una condemna a 14 mesos de presó en suspens (sense compliment) i una duríssima sanció de 15 mesos sense poder jugar, per dopatge, van significar el principi del seu final com a esportista.
A l’altra pel·lícula important del dia, El joven Ahmed, els germans Jean-Pierre i Luc Dardenne intenten posar-se a la pell d’un adolescent musulmà abduït pel seu radical imam a la mesquita del seu barri de Bèlgica. El tema és potser el més interessant del drama, però la intriga relacionada amb les temptatives de l’Ahmed d’atemptar contra una mestra i la relació afectiva que el nano trava amb una noia de la seva edat no són del tot convincents.
La cinta dels Dardenne il·lustra el funcionament del procés de reeducació dels joves que s’aconsegueixen rescatar a temps de les xarxes del fanatisme religiós. El guió aborda els debats interns de la comunitat musulmana entorn de les interpretacions possibles de l’Alcorà. La pel·lícula és en aquest sentit útil i didàctica. De la mateixa manera que l’inesperat i suggeridor final de la història mereix aguantar l’escassa hora i mitja que dura. Però no és una obra que apunti a Palma d’Or, que, en el cas improbable de guanyar-la, seria la número tres en la respectable carrera dels germans belgues.
Els Dardenne narren la radicalització i la reeducació d’un jove musulmà en un film didàctic