Reinvenció reeixida

La cantaora de Huelva Rocío Márquez va venir a presentar el seu nou disc, Visto en el Jueves, al festival Ciutat Flamenco. L’audàcia d’aquesta artista inquieta l’ha portada a transgredir l’ortodòxia del cante en sonades col·laboracions amb Refree, Niño de Elche o Fahmi Alqhai. Ara recopila cançons i cantes antics, rescatats d’un popular mercat ambulant sevillà, per passar-los pel seu filtre i tornar-los a la memòria col·lectiva, amb l’ajuda del guitarrista Canito i del seu percussionista Agustín Diassera. L’inici a cappella amb el romance Llegar a la meta, en què alterna el cant amb el recitat, va servir per marcar un camí original que va passar per l’adaptació del tango Trago amargo i la malaguenya No sentir, entre el dolor del jondo i uns arranjaments de guitarra pròxims a la bossa nova. L’originalitat de Canito, amb un toc allunyat del cànon flamenc sense deixar de ser-ho, va continuar en els arpegis d’Una vida de imagen. L’arqueologia dels palos es va alternar amb Andaluces de Jaén, en una versió molt allunyada de Paco Ibáñez; el bolero Luz de luna, a l’estil del Cabrero; una desencisada i melòdica Andalucía, apresa del Turronero, i un homenatge a la copla en forma de popurri, amb Me embrujaste, de Marifé de Triana, i Se nos rompió el amor, de Rocío Jurado. Hi va haver fases més dramàtiques i teatrals, com quan es va quedar sola amb el guitarrista a l’estripada petenera Más verdad i l’adaptació del tango El último organito .Enunmàa mà amb el percussionista, a Empezaron los cuarenta, va ser quan el jondo es va fer més experimental. I la seva reeixida reinvenció va culminar amb els fandangos de Yo soy águila imperial, un himne d’empoderament que va interpretar sense amplificació.