Gran any de l’Espanyol
Joan Golobart dissecciona en un article la bona temporada que ha fet l’Espanyol. “S’ha aconseguit un objectiu somiat des de fa molts anys i al seu torn ha tingut prou clarobscurs com perquè tots, consell d’administració, secretaria tècnica, staff tècnic i afició fem la necessària reflexió per millorar”, afirma.
La temporada de l’Espanyol ha estat esplèndida. S’ha aconseguit un objectiu somiat des de fa molts anys i, al seu torn, ha tingut prou clarobscurs perquè tothom, consell d’administració, secretaria tècnica, cos tècnic i afició, fem la reflexió necessària per millorar.
Tots, absolutament tots, abans que res hem d’entendre que sempre serem un club venedor, que en cap cas no és sinònim de perdedor. Cal que en la mesura que sigui possible es pugui eliminar un deute que acaba influint en la quantitat de diners a invertir en la plantilla esportiva. Si s’aconsegueix, hi haurà una sèrie de partides monetàries suculentes, com ara els drets televisius, ingressos per vendes i abonaments que no es veuran afectats pels pagaments de deute.
D’altra banda, tots, absolutament tots, hem d’entendre que, sent un club venedor, cosa que vol dir que els nostres possibles líders poden marxar al final de temporada, hi ha d’haver un líder a la banqueta. Rubi ha estat un dels principals artífexs de l’èxit, però no ha estat prou protegit en els mals moments. Una ratxa negativa no pot, de cap manera, matar un projecte, això és massa car.
El Consell. S’han d’establir polítiques il·lusionants que premiïn l’aficionat fidel. Els augments de quotes desanimen el seguidor perico. Potser cal establir polítiques que facin dels aficionats possibles comercials de vendes d’abonaments, i que per això rebin una rebaixa voluntària de la seva quota. I dic voluntària perquè estic segur que els que puguem hi renunciaríem. Cal establir polítiques que poden no ser reeixides, però que no per això s’han de descartar.
Exercir lideratge des del consell. Quan arriben els dubtes sobre la tasca de l’entrenador, el consell i la secretaria l’han de protegir. Una manera és ser presents en entrenaments, al camp, braç a braç amb l’entrenador. Així s’enforteix la seva figura, tant de cara al jugador (que té dret a dubtar) com a l’afició, que veu que tothom va a una i es mostra que és intocable. I, en aquells moments, donar la cara mediàticament per atreure el focus dels descontentaments.
La secretaria tècnica. Saber reinvertir part del que s’ingressa per vendes. Fer-ho suposa generar una roda positiva. Perquè, si es fa bé, es cobreix la vacant de l’absent amb garanties i llances un missatge molt potent cap al mercat de jugadors. Un mercat immens, ple de bons elements que es veuran atrets per un club que poden utilitzar com a trampolí per impulsar les seves carreres.
Continuar en la mateixa línia en la feina de planter.
L’afició. L’aficionat perico és segurament dels més desgastats del futbol nacional. No és fàcil veure que ha de ser un empresari xinès, el nostre president Chen, qui evita que el club desaparegui, i l’hàbitat en què vivim no és que sigui l’ideal. Però això és el més natural i saludable en un món global. També hem de madurar per seduir l’entorn; tenim valors i historia per fer-ho. Si som tan pericos, abans de pensar a imposar la nostra manera de pensar hauríem de raonar quina és la que convé a l’entitat. Siguem definitivament el club blanc-i-blau.
Si entenem que l’entrenador és el nostre líder, tractem-lo com a un germà, perquè en el fons Rubi ha demostrat el que és. Ara som nosaltres els que hem de demostrar que mereixem tenir Rubi al nostre equip. Dissabte afortunadament molta gent va entendre que les notes cal posar-les quan arriba el juny. Perquè cada comentari catastrofista l’únic que fa és debilitar el projecte.
Ara som nosaltres els que hem de demostrar que mereixem tenir Rubi al nostre equip