Sonets alliberats
El poeta Carles Rebassa guanya el premi Carles Riba amb ‘Els sons bruts’
Carles Rebassa (Palma, 1977) ha guanyat el premi Carles Riba d’Òmnium amb Sons bruts (Proa), un llibre de poemes que “neix d’un desamor terrible i dolorós”. “La poesia pot venir de molts fets –afirma el poeta– i aquí es va donar el cas que em vaig sentir rebutjat. La manera que vaig trobar per treure fora tot aquest garbuix va ser posant-me a fer sonets”. El desencadenant va passar fa 17 anys i
aquests sonets han estat “com una vida secreta”: “Eren una vàlvula personal, per aquell desamor i per l’encaix en la societat, fins que l’any passat en vaig escriure un i vaig veure que era com un cicle acabat. Vaig decidir donar-li forma de llibre i amb una gosadia terrible el vaig enviar al premi. Ara s’ha convertit en tota una altra cosa”, explica.
Rebassa rebutja que li hagi servit de teràpia: “M’ha ajudat a construir una determinada expressió, i com a sistema d’investigació de llenguatge”. Sorprèn que s’hagi ajustat al format del sonet: “Escriure un sonet, que és formalment tan exigent, et dona una llibertat creativa molt grossa, contràriament a sentir-te encaixonat dins d’una faixa”. I ho justifica així: “El fet d’anar a cercar una contenció et fa capaç de dir molt d’una manera determinada, i ‘la rima significa’, com diu Àngel Terrón”, a qui manlleva el títol del seu llibre Sons nets, “perquè jo m’hi reflectia i és un reconeixement al seu mestratge”.
“Intento que la rima no sigui el lluïment del poema”, i val a dir que ho aconsegueix perquè en la lectura sovint desapareix la sensació d’estar llegint un sonet. “El sonet mateix s’obre i es tanca, i agafa una harmonia completa, a diferència d’altres estrofes”, explica, fins al punt que, als 68 sonets triats, n’hi afegeix un darrer, “més com un joc”, que és autobiogràfic, perquè no va voler incloure la biografia clàssica que demanen les editorials: “Ho trobo un concepte terrible”.
“Entenc la literatura com un acte artístic i polític, una acció amb què intentes canviar el món, i en canvi aquests poemes els he escrit d’una manera més íntima”. La poeta Maria Cabrera, jurat del premi, va dir: “Són sonets que qüestionen l’estructura del sonet, fan aixecar polseguera a la tradició que hi ha darrere, perquè Rebassa la vacil·la i s’hi posa xulo”.
“He cercat que la forma sigui connatural al poema. El llibre segueix un itinerari, la qüestió del desamor desapareix a mig llibre i continua amb altres curolles: un cant a la disconformitat de les coses del món”, conclou.