El nou volum de la ‘Història de la literatura catalana’ repensa el segle XIX
Com explicar la complexitat històrica en un moment en què el debat sovint es redueix a 240 caràcters? S’ho preguntava el president de la Generalitat, Quim Torra, arran de la presentació del nou volum de la Història de la literatura catalana , el cinquè, dedicat al segle XIX, sí, el que inclou la mítica Renaixença. Un acte celebrat, justament, a la Reial Acadèmia de Bones Lletres, una institució que té un paper important a l’època, com recull l’obra.
Una opció podria ser optar pel reduccionisme, però no es pot encarar amb aquesta premissa una obra d’aquesta magnitud. També es podria anar cap a l’erudició, per recollir-ho tot i que el lector estudiós en fes la valoració pertinent. Josep M. Domingo, codirector del volum amb Enric Cassany, explica que la ponderació s’apropava més a l’objectiu, explicar el significat d’una “revolució simbòlica” que va permetre que una llengua que molts consideraven morta per als usos cultes i literaris donés lloc a “pràctiques tan intenses com el Verdaguer cantat d’El noi de la mare oel Virolai, el teatre de Pitarra o com a vehicle d’un sistema literari en termes globals, com la Terra baixa de Guimerà que passarà a l’òpera primer i al Hollywood primigeni després.
I tot això articulat en el pas de l’antic règim a l’ordre liberal, amb el naixement del nacionalisme espanyol impulsat per la burgesia catalana per construir un Estat espanyol modern, que accentua la diglòssia que converteix el català en residual en els mitjans culturals. I progressivament van entrant corrents moderns, com el romanticisme, que acaben confluint a la segona meitat del segle en el que avui coneixem com a Renaixença, els mateixos que imposant el seu relat convertiran tota la producció anterior en la famosa decadència –època rehabilitada en el volum precedent– excepte la mítica edat mitjana. El (re)naixement d’una nació alhora que el naixement de l’Estat espanyol modern.
El llibre (editat a tres bandes per Enciclopèdia Catalana, Barcino i l’Ajuntament de Barcelona), divideix el segle en dos, i en cada part tracta successivament el substrat, els gèneres, l’anàlisi de les idees estètiques i, finalment, fa una anàlisi d’autors i d’obres.
Ni és esquemàtica ni exhaustiva ni revolucionària, sinó que “es tracta d’escriure clar per a un públic mitjà sense defugir la complexitat”.
És una obra que, segons el president, servirà per saber “qui som i qui ens proposem ser en el futur”, tot i que Cassany, irònicament, aspirava potser a “inspirar els redactors de la Viquipèdia”.
És una revolució simbòlica que va fer renéixer una llengua que els erudits creien morta per a la cultura