La Vanguardia (Català)

El retorn de Mas

- Francesc-Marc Álvaro

S’especula amb el retorn d’Artur Mas a la primera línia política a partir del febrer de l’any que ve, quan s’acaba la seva inhabilita­ció. Alguns pròcers de les elits econòmique­s barcelonin­es observen l’expresiden­t com una figura que podria –tal vegada– posar ordre a l’espai postconver­gent, on ara prepondera Puigdemont sense que hagin desaparegu­t completame­nt els que, de manera oberta o discreta, discrepen del que s’ordena des de Waterloo. L’entrevista d’Enric Juliana a Marta Pascal certifica que hi ha moviments de fons, per bé que ningú pot predir si progressar­an o no. En tot cas, és molt difícil que els dissidents de Puigdemont facin res concret abans de les sentències del judici al Tribunal Suprem.

Dues coses cal tenir molt present sobre Mas. Primera: resulta paradoxal i també irònic que una part dels que més van criticar l’expresiden­t per la seva conversió a l’independen­tisme, a partir del 2012, el considerin avui el possible mal menor providenci­al en un context de buit estratègic i paràlisi institucio­nal. Segona: és inquietant que alguns dels que més van influir perquè Mas fes el pas al costat

davant del veto de la CUP, l’any 2016, siguin ara els que més l’animen a tornar al lideratge, com si res no hagués passat. Es pot confiar en els que –com qui juga al pòquer– van aconsellan­t jugades mestres sense fer ni un bri d’autocrític­a?

Mas és cartesià, analític i escolta molta gent, però encara pensa que va ser encertat el pas al costat després de les eleccions del 27 de setembre del 2015. Sense admetre els errors, serà molt complicat portar la política independen­tista a un nou plantejame­nt de llarg termini. En aquest sentit, Mas i Oriol Junqueras també haurien d’assumir públicamen­t que no van ser fidels a les dades quan van actuar com si l’independen­tisme hagués assolit un percentatg­e d’un 51% en aquells comicis, considerat­s plebiscita­ris per ells mateixos.

Un per l’altre, Mas i Junqueras no van voler rectificar res malgrat que s’havia perdut el plebiscit, per rivalitat partidista i per por de ser titllats de traïdors per les bases i per les entitats. Aquesta por de parlar clar encara tenalla els discursos de la majoria de dirigents independen­tistes.

Mas té algunes virtuts polítiques que Puigdemont i Quim Torra no han pogut o no han volgut mostrar, atributs que anirien bé per aterrar en una fase més realista i pragmàtica (sempre que a Madrid hi hagi un govern disposat a dialogar i a reconèixer que existeix un conflicte). Però no podem obviar que el successor de Pujol té el mateix problema que el de tot el nucli dirigent del procés: les motxilles del que s’ha dit i s’ha fet pesen massa. Per construir un temps nou caldran cares noves, que no tinguin responsabi­litats directes en el trajecte que ens ha portat fins a la situació actual. Les figures protagonis­tes del procés, de l’espai postconver­gent i d’Esquerra Republican­a de Catalunya, arrossegue­n massa silencis, girs i retrets. Caldrà aprofitar l’experiènci­a d’Artur Mas i d’altres de la manera més intel·ligent.

Caldrà aprofitar l’experiènci­a de l’expresiden­t i d’altres de la manera més intel·ligent

 ??  ??

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain