Tres minuts? Un acudit
La vida del quart àrbitre és molt ingrata, però té el seu minut de glòria, l’instant estel·lar en què s’erigeix en vedet emplomallada del Folies Bergère: l’acte d’anunciar al món el temps de prolongació d’un partit molt disputat. –Tres minuts??? El quart àrbitre és el cavaller de la trista figura. Es passa una hora i mitja fent el desentès –les banquetes són una altra cosa sense càmeres de televisió–, ha de renyar dos entrenadors adults que se salten el seu espai –perfectament delimitat– i està obligat a verificar que el futbolista que entra no porta una navalla, un anell punxegut o uns tacs afilats, una missió tan ingrata com la dels auxiliars de vol quan gesticulen sobre l’evacuació en cas d’accident.
I ni tan sols aquest minut, amb el marcador digital i els braços enlaire, com les belleses entre assalt i assalt en la boxa del segle XX, és un minut de treva i glòria.
–Sis canvis a la segona part, tres gols amb les tres celebracions del Vila-real, una expulsió per doble groga i només tres minuts de prolongació?
“Sólo cinco minutos, la vida és eterna, sólo cinco minutos”, cantava Víctor Jara. Ni cinc ni quatre: tres. Els tres minuts més èpics del FC Barcelona aquest any. El lapse per mantenir la invencibilitat, sensació clau de cara a la Lliga de Campions.
Jo no m’explicava una prolongació tan curta, casolana i políticament correcta.
En contra de moltes llegendes urbanes, l’àrbitre prolonga un partit el temps que li dona la gana. No hi ha un temps addicional reglamentat per a cada substitució ni un temps
Sis canvis, una expulsió, tres gols amb les tres celebracions del Vila-real... i 180 segons addicionals?
addicional reglamentat per a la celebració dels gols. Tampoc, esclar, per a les rampes que sempre apareixen entre els jugadors que estan guanyant. O sobre el temps que es pren un jugador ja expulsat per presentar recurs oral, tan habitual com inútil, excepte, esclar, si és per perdre temps.
El col·legi arbitral anglès “quantifica”, de manera orientativa, el temps addicional per canvi o celebració d’un gol: 30 segons en tots dos casos. No seria forassenyat donar aquest mig minut a una expulsió.
Encara que es considerés que el FC Barcelona va fer dues substitucions de cop, el temps de prolongació a Vila-real hauria superat els quatre minuts (el Barça “no va celebrar” els seus dos gols). Mínim, quatre. Màxim, sis.
Sorprèn l’absència de criteris i de tecnologia per fixar la prolongació. El més sucós del Vila-real-FC Barcelona –gran partit per a l’aficionat– van ser, sens dubte, els minuts de les escombraries. Cada minut era or.