Les empremtes del colonialisme
A Ciutat del Cap els mulats són del Liverpool o el ManU, i els negres, dels Pirates o els Chiefs de Soweto; els blancs segueixen el rugbi
Ajax contra City podria ser una semifinal de la Champions. També podria ser un derbi de Ciutat del Cap. La clau, però, està en el condicional. Perquè l’un, el satèl·lit de l’equip holandès, és a segona, i l’altre, que no té res a veure amb l’equip de Pep, acaba de desembarcar (el 2016) a l’ombra de la Table Mountain. O sigui que no hi ha rivalitat que valgui.
Els partits que realment fan vibrar els habitants de Ciutat del Cap, els seus derbis, es juguen lluny: Liverpool contra Manchester United, en el cas de la població mulata, i Orlando Pirates contra Kaizer Chiefs (tots dos clubs de Soweto) en el cas de la població negra. Pel que fa als blancs, passen olímpicament del futbol, excepte els turistes i alguna honrosa excepció, i centren la seva passió en el rugbi (els Springboks i els Stormers). La qüestió racial i el llegat colonial –holandès i britànic– determinen encara avui les aficions esportives a Ciutat del Cap. Quan Jan van Riebeck va fundar la ciutat, el 1652, va escriure que els nadius eren uns “ignorants pudents i brutals de qui no et pots fiar”. Hi ha coses que no s’obliden.
Els mulats (coloured), descendents d’esclaus malais, constitueixen la meitat de la població i tenen una identitat política i cultural diferenciada. Això fa que tant a Ciutat del Cap com a la província del Cap Occidental no hi mani el CNA (el partit de Mandela i tots els presidents que l’han succeït), sinó l’Aliança Democràtica. I que, discriminats des dels dos costats, es considerin diferents tant dels europeus com dels africans (molts són musulmans i el barri de Bo-Kaap, el seu assentament original, és distingeix per les casetes de colors i els minarets de les mesquites).
La qüestió identitària fa que sentin una ambivalència cap a tot el que és local (incloent-hi els equips de futbol) i que hagin estat molt porosos culturalment, amb una cuina pròpia amb tocs asiàtics, passió pel jazz, el te i estils i idees eclèctics, trets d’aquí i d’allà. A les barraques dels Cape Flats –un gueto enorme on viuen mig milió de persones– és fàcil trobar-hi encara vaixelles florides de l’època victoriana, apreciades com un símbol del refinament anglès.
Aquest llegat colonial britànic es tradueix en el fet que els equips de la gran majoria de mulats no són el Barça, el Madrid, el Bayern o el Juventus, sinó el Manchester United i el Liverpool, els anglesos que han guanyat més lligues i amb més projecció internacional. Això no vol dir que boicotegin el seu Ajax o el seu City (o anteriorment el Santos, el Vasco da Gama i els Spurs, ja desapareguts), i de fet paguen entre dos i deu euros per animarlos amb les seves vuvuzeles al Cape Town Stadium i l’Athlone. Simplement no els bull la sang.
Tampoc no ajuda a la lleialtat la naturalesa en extrem volàtil del futbol sud-africà, en què els clubs canvien constantment de nom i de ciutat. El Cape Town City –que es diuen a si mateixos els citizens–, per exemple, eren els Black Aces de Mpumalanga fins al 2016, quan l’empresari John Comitis els va portar a la ciutat més poblada del país (tres milions d’habitants) a la recerca d’un mercat més competitiu, que fins aleshores monopolitzava l’Ajax, els guerrers urbans, equip que abasteix els ajacied (de les seves files en va sorgir Steven Pienaar, que després es va fer un nom a la Premier).
El City es declara l’equip “dels capetonians per als capetonians” representant de totes les ètnies i races, valedor de la integració i la diversitat a la ciutat més blanca de Sud-àfrica, on els afrikàners i descendents de britànics, malgrat ser només un 16% de la població i queixar-se de les polítiques d’acció afirmativa que els restringeixen l’accés a llocs de treball al sector públic, controlen completament l’economia. Als supermercats de Ciutat del Cap els negres i els mulats, a canvi de propines o sous de misèria, fiquen la compra en bosses, a les gasolineres omplen el dipòsit, als carrers aparquen el cotxe, a les cases netegen, cuinen i s’encarreguen de la seguretat i als gimnasos donen aigua als clients. Els turistes se senten en una mena d’extensió d’Europa, l’últim bastió del white power a l’Àfrica.
Al Cape Town Stadium no hi ha taquilles, perquè no canviïn de mans diners en efectiu els dies de partit i això atregui la delinqüència (les entrades es compren per internet o als supermercats), i fa l’efecte que hi ha més policia que espectadors. Potser algun dia la passió d’un derbi City-Ajax justifica tanta seguretat.
L’Ajax, filial del club holandès, era el principal equip de la ciutat fins que el 2016 va arribar el City