Un gos anomenat Verdad
De petit ens van donar un cadell. Abans els gossos no es compraven, sinó que te’ls donaven. En contrapartida, gairebé tots estaven bojos i no aprenien mai modals. El cadell en qüestió era femella, d’ulls tristos, pèl negre excepte al pit, on tenia una taca gran i blanca. Si hagués estat mascle, li hauríem dit Sultán. Sí, un d’aquells noms. Algú va assenyalar això dels ulls tristos i la meva cosina Rocío, fanàtica d’en Serrat, la va batejar com a Verdad, per allò de “No es triste la verdad, sino que no tiene remedio”. La podríem haver anomenat de qualsevol manera menys estranya, però el resultat va ser que vaig tenir una gossa sense raça ni remei anomenada Verdad, de manera que podies sentir la meva iaia com un bolero: “Verdad, me vas a volver loca”. Una època, aquella, d’àvies expertes en prosopopeies i gossos sense raça ni valor afegit.
L’altre dia, escoltant José Luis Trapero declarar al Suprem, em vaig recordar de la Verdad, de la meva cosina Rocío i d’en Serrat. Un precís envàs de nostàlgia. Que bé que em va provar que algú, després de tanta propaganda, digués la veritat i recordéssim que la veritat no necessàriament ens ha d’agradar. Si obro el zoom una mica més reconec que em va provar molt bé que ja no tot sigui arbitrari i que no sigui tothom i cadascú qui decideix cada matí què ha de respectar i què no i com interpretar-ho partint dels desitjos de cada persona. Que hi hagi ritual, norma, civilització, regles de joc. El purificador d’algú que fa la pregunta necessària sense cridar i sense implicar la resposta i algú que no té por de dir el nom de la meva gossa. Tots mirem d’adequar la veritat a allò que l’altre vol sentir. Ens entossudim a ser qui volen que siguem per no estar sols i diferents. Aquest és el preu, i el posem nosaltres; de vegades, a preu de saldo. Trapero va ser valent amb els altres i decent amb si mateix. Va empetitir molts amb la seva veritat contra ningú. Una veritat sense vidriol ni titubejos, tampoc de venjança ni de favors per tornar. Una veritat sobre la qual es pot construir alguna cosa. Uns fonaments de comunitat. Sense jocs de paraules, sense eufemismes, exageracions, farols de pòquer, passos de les Termòpiles o apocalipsis caníbals. La noció d’autoritat emana de qui la té, no s’imposa mai ni s’intenta convèncer. L’autoritat genera confiança, i la confiança no és ni ha de ser transparent. Per això un, arribat el cas, reconeix l’autoritat de l’adversari, perquè la veritat –per boca de Serrat– no és trista, sinó que no té remei. Tornant a l’altra Verdad, a la meva gossa, resulta que la vam haver de donar perquè es va engelosir quan va arribar a casa un altre cadell. La família que la va acollir vivia diversos barris lluny de casa meva. Dos anys després, la gossa es va escapar de la seva nova llar i ningú no s’explica com però, quan arribava de l’escola, ella era a la nostra porta. Per descomptat, el gos ja es va quedar per sempre amb nosaltres. No recordo quan va morir. La meva iaia i la meva cosina Rocío tampoc ja no hi són per preguntar-los-hi. Només queda en Serrat i la idea, escoltant Trapero, que la Verdad pot ser que no fos la millor gossa del món –no seré jo qui ho digui–, però sí algú a qui t’alegrava trobar esperant-te. Què passa aquí?, va dir el meu pare quan va arribar aquell dia. “Res, que la Verdad ha tornat a casa”. Doncs això.
L’autoritat genera confiança i la confiança no és ni ha de ser transparent