Pioner de la televisió a Catalunya
RAMON SOLANES PINYOL (1926-2019) Periodista
Adolfo Suárez, aleshores cap de programació, ho tenia clar: “A TVE no li interessen aquests grenyuts. més, poso en dubte que tinguin tants seguidors; oblidate’n, Ramon”. Així va ser com Ramon Solanes va perdre l’oportunitat de retransmetre el concert que els Beatles van fer a Barcelona el 1965, després que el grup els hagués autoritzat a fer-ho. És una de la infinitat d’anècdotes, entre divertides i tràgiques, que atresorava aquest periodista, testimoni privilegiat dels inicis de la televisió.
Solanes, com a cap de programes en aquests primers estudis de Miramar, ubicats en un antic hotel a Montjuïc, va posar en marxa des del 1958 tota la infraestructura de la televisió a Catalunya. La dels Beatles no va ser la seva única decepció. A Madrid tampoc no van trobar interessant oferir la Copa Davis de tennis, de la qual n’havia aconseguit els drets, o un concert del fill petit de Benito Mussolini, convertit en músic, perquè tocava jazz i desprestigiava la figura del Duce. “Aquí us agrada molt la música estrident, vull més orquestres completes amb molts violins”, li havia suggerit Gabriel Arias Salgado, el ministre d’Informació i Turisme a començaments dels seixanta.
Solanes, un barceloní de l’Eixample i pèrit mercantil, havia arribat a televisió gràcies a Luis Ezcurra, director de Ràdio Nacional d’Espanya a Barcelona, i amb qui va coincidir a l’Escola Oficial de Periodisme. El va posar al comandament d’una tele “tan miserable que feia fins i tot gràcia”, recordava el mateix Solanes en una entrevista a Catalunya Ràdio. “El primer estudi era tan petit que els decorats es col·locaven com una ceba, l’un darrere d’un altre per ordre de com havien d’aparèixer a la programació”.
El que els salvava era la seva ubicació. “Els artistes que acceptaven venir admetien que, malgrat la precarietat de mitjans, les vistes des de Montjuïc ja eren tot un regal”. Solanes
Va pactar retransmetre el concert dels Beatles a Barcelona, però Suárez va dir: “No interessen”
també sabia tancar bons acords, com el dels Beatles. “Només demanaven que no retransmetéssim el concert fins dues setmanes després i que no hi hagués anuncis; hauria estat una oportunitat única”, es lamentava. Suárez, amb el que va fer amistat i del que n’admirava la intuïció en altres coses, aquesta vegada li va fallar.
Una altra fita perduda (“un dels grans disgustos de la meva carrera”, va confessar) va ser un programa que havia de protagonitzar Salvador Dalí, i que podia donarlos un gran prestigi internacional. Però autoritats de la dictadura el van vetar. Dalí ho va atribuir al fet que no li havien perdonat encara la seva amistat juvenil amb García Lorca.
El 1970 la pressió política sobre la televisió i el rebuig de les últimes condemnes a mort dictades pel règim el van fer deixar el càrrec. Se li va obrir llavors una nova etapa professional, com a director d’un diari en hores baixes: Diario Femenino, que va convertir en Mundo Diario, el primer encara dins del franquisme que assumeix com a base la informació laboral. Donaven
Després de deixar la televisió, va dirigir ‘Mundo Diario’, el primer diari centrat en temes laborals
les notícies que altres mitjans no s’atrevien a donar o no els importaven.
Solanes recordava com en una vaga d’estudiants de Medicina, va enviar una redactora a cobrir l’assemblea. “No volem periodistes”, li van dir. “Soc de Mundo Diario”, va dir. “Ah, llavors passa”. També va ser dels primers diaris que va incloure una secció en català: Catalunya endins. Però en els canviants temps –també per al món editorial– que va ser la transició, el diari va desaparèixer a començaments dels vuitanta.
Solanes, mort dijous passat als 93 anys, va deixar per a les noves generacions un últim llegat, La tele sota Franco (Ara Llibres, 2009), en què, a més d’anècdotes com les aquí descrites, desmentia i aclaria moltes de les falòrnies que va donar aquella primera televisió. Per exemple, que Alemanya va donar el triomf a Massiel a Eurovisió a canvi de comprar el seu sistema de televisió de color alemany. “L’altre sistema era el que tenien als països comunistes, crec que el règim no tenia dubtes”, se’n burlava.