Les Filipines, un lloc per tornar-hi
Les Filipines és un lloc amb uns contrastos que ens haurien de portar a reflexionar sobre la necessitat d’iniciar canvis autèntics en la nostra manera de viure
UNA VOLTA AL MÓN (9)
Vaig arribar a Manila amb avió i ja a l’aeroport vaig anar al caixer per treure efectiu per al taxi. No va ser difícil trobar-ne un. Ho tenen ben organitzat. El trajecte fins a la ciutat va ser d’uns quaranta-cinc minuts. Haurien pogut ser tres hores, segons el taxista. No vaig tardar gaire a descobrir que a l’illa el trànsit és sempre infernal.
Vaig deixar a l’habitació la motxilla, em vaig arreglar una mica i, després de recórrer el passeig de la badia, vaig anar caminant fins a Intramuros, el lloc on es troba l’antiga Manila, tantes vegades destruïda i reconstruïda a causa de guerres i terratrèmols. De camí, vaig recórrer el parc Luneta, vaig entrar al jardí japonès i després al xinès. Era diumenge i hi havia un munt de gent reunida per terra, fent pícnic o la migdiada, jugant partides en diferents taulers, escoltant música. La sensació va ser d’una caòtica alegria, senzilla i inofensiva.
A l’arribar a Intramuros se’m va acostar un grup de guies turístics per oferir-me la seva ajuda. La vaig declinar, els vaig dir que preferia caminar. La llengua comuna és l’anglès. La majoria de filipins el parla i una gran part d’ells molt bé. Em va encantar escoltar el tagal, que em resulta incomprensible però del qual capto de vegades el tema perquè està esquitxat de paraules espanyoles i angleses, reflex de les diferents conquestes i invasions patides pel país.
Un cop allà no vaig tardar a allunyar-me dels carrers dedicats al turisme i internar-me a la rebotiga, per dir-ho d’alguna manera. I va ser allà on em vaig enfrontar, ja el primer dia, a una idea que es forjava al meu cap des de l’inici del viatge, una sensació que anava augmentant a mesura que avançava. Una reflexió que m’havia assaltat igual a Cuba que a Panamà, tant a Colòmbia com a l’Argentina o l’Uruguai, igual a Xile com a la seva illa de Pasqua, el mateix a la Polinèsia francesa que a Nova Zelanda. Després de més de mitja volta al món i vuit mesos de viatge trobava el referent literari que havia estat rondant-me sense que jo el localitzés. Els que
s’allunyen d’Omelas, el relat d’Ursula K. Le Guin. Va ser com revelar el palimpsest i, a partir d’allà, plantejar-ho tot des d’aquell lloc. M’han dolgut les Filipines tant com m’han enamorat. Conté el món.
El relat de Le Guin descriu aquell lloc, Omelas, com una població en què tothom és feliç –i diu l’autora que interpretem la felicitat com allò que a nosaltres ens la donaria–. I a què es deu tanta felicitat en aquell món? “En el subsol d’un dels bonics edificis públics d’Omelas, o potser al soterrani d’una de les seves espaioses cases particulars hi ha una llòbrega habitació. Sense finestres, amb la posta tancada amb clau. (...) En un angle del cau un parell de fregadores, amb les baietes rígides, pestilents, plenes de grumolls, són al costat d’una galleda rovellada. El terra està brut, enganxós com és habitual en un soterrani abandonat. (...) Al cau hi ha un nen assegut. Podria ser un nen o una nena. Aparenta uns sis anys però en realitat en té gairebé deu. És retardat mental. Potser va néixer anormal o s’ha tornat imbècil per la por, la desnutrició i l’abandonament. (...) Tots saben que existeix, tot el poble d’Omelas. Alguns han anat a veure’l, d’altres s’acontenten únicament de saber que és allà. Tots saben que hi ha de ser. Alguns comprenen la raó, d’altres no, però cap no ignora que la seva felicitat,la bellesa del seu poble, la tendresa dels seus amics, la salut dels seus fills, la saviesa dels seus becaris, l’habilitat dels seus artesans, fins i tot l’abundància de les seves collites o l’esplendor del seu cel depenen completament de l’abominable misèria d’aquell nen”. El nen del relat demana de vegades auxili. Però cada vegada menys, amb menor fortalesa i convenciment: “La gent que és a la porta no parla mai però el nen, que no sempre ha viscut al traster i recorda la llum del sol i la veu de la seva mare, de vegades parla: ‘Per favor, tre-
guin-me d’aquí. Faré bondat”.
Les Filipines estan plenes de llocs els paisatges dels quals tallen l’alè. Molts d’ells són prohibitius, sobretot els que se situen a les illes privades, feu de determinats hotels als quals només s’hi pot accedir amb reserva prèvia i per mitjà de les embarcacions autoritzades per fondejar o atracar allà.
Després d’uns dies a Manila, que no vaig fer més que constatar la ingent quantitat de persones que viuen al carrer, la infinitat de nens que hi pul·lulen bruts, descalços i famolencs, i la convivència d’aquella situació amb una aclaparadora normalitat en què, per posar-ne alguns exemples, els negocis obren, els vehicles circulen, les autoritats van armades i els bancs operen amb la seva habitual desimboltura, me’n vaig anar a l’illa de Palawan, a Puerto Princesa, en un avió petit que no va aconseguir aterrar fins a la tercera després d’un anunci del pilot que, viscut el primer intent fallit, ens va comunicar que ho tornaríem a intentar. Intentar-ho? Mai abans no m’havia enlairat des de l’aire i vaig pensar que potser era l’única manera de volar, allà: no tocar terra, no veure, no saber, no mirar.
Però vaig mirar. I vaig veure que Puerto Princesa repetia fins a cert punt l’estructura desigual de Manila però, com sempre passa amb els llocs petits, d’una manera menys purulenta. I si a Manila la gent ja era amable i estava somrient, a les illes petites aquella manera càlida de rebre l’altre es multiplica d’una manera espectacular i és fàcil sentirse com un més, a casa.
Com tots els nuclis urbans de les Filipines, Puerto Princesa és una espècie de distribuïdor des del qual desplaçar-se a punts on el turisme troba el que hi busca: busseig, platges paradisíaques, capvespres inexplicables, bon menjar, bona beguda, descans i la idea del paradís. En el meu cas, el viatge va ser fins a El Nido. Sis hores en una furgoneta les rodes de la qual ja no tenien cap dibuix i a una velocitat que als revolts semblava la d’enlairament. Després de baixar per fi sana i estàlvia enmig del no-res, em quedaven encara un parell de quilòmetres carregada amb la motxilla, per la platja i sota un sol sense pietat fins a arribar a Las Cabanas Beach Resort, un lloc realment esplèndid des del qual vaig veure algunes de les postes de sol més al·lucinants de tota la meva vida i on vaig travar amistat amb la directora, Hazel, i el meravellós equip humà que treballa amb ella i amb qui vaig compartir xerrades i begudes fins a altes hores de la nit. Allà em va picar una medusa, sense més conseqüències. Omelas estava en el meu pensament.
Següent destinació: Coron. Un altre gran distribuïdor de camí a diferents illes. M’hi vaig traslladar en un vaixell ràpid que havia de trigar tres hores i que en va necessitar gairebé sis a causa de la mala mar. Tots els passatgers apinyats en seients estrets en una bodega gairebé congelada per l’aire condicionat, amb les onades estavellant-se als amplis portells a babord, estribord i proa. I d’allà a una illa privada, en una altra embarcació, en aquest cas una d’aquelles curioses barques equilibrades per dues grans potes a banda i banda en comptes d’una quilla que els impediria operar com ho fan a causa de les altes i baixes marees. Allà, a Sangat, vaig experimentar l’emoció de veure sota l’aigua l’abisme que es forma on acaben els esculls de corall, la sort de perseguir peixos de tots els colors i formes, la sorpresa d’haver de ser rescatada quan vaig bolcar el meu caiac a causa d’un temporal sobrevingut de forma imprevista quan intentava tornar a l’illa des d’algunes milles de distància. I de nou, entre tanta bellesa i harmonia, la dolorosa idea d’Omelas.
Després d’un mes al país, abans d’emprendre de nou el viatge, aquesta vegada cap al Japó, vaig passar uns dies a casa de la meva amfitriona a les Filipines, a una hora al sud de Manila, un lloc on viure una vida de família amb dues nenes, la seva mare i un gos, en una casa bonica i silenciosa i des d’on gaudir d’excursions fins a algun volcà, a veure els extensos camps d’arròs, a conèixer la rica vegetació d’interior d’un país càlid i hospitalari que ha significat per a mi un abans i un després. Soc entre els qui s’allunyen d’Omelas no per sempre, com els personatges de Le Guin, sinó per tornar-hi sabent.
Després de vuit mesos de viatge vaig trobar el referent literari que buscava en un relat d’Ursula K. Le Guin
A Sangat vaig experimentar l’emoció de veure sota l’aigua el precipici que es forma on acaben els esculls